OBJECTIU: ALAY

Al llarg d’aquests qua­tre últims anys he vist, crec que tots ho hem vist, un cúmul increïble de dis­ba­rats que pot fer que més d’un pensi que el dret pot amb tot o que en dret tot està permès, i no és així. L’última absur­di­tat és l’acu­sació que pesa sobre el meu amic i defen­sat Josep Lluís Alay, a qui ni més ni menys se l’acusa de ser “coo­pe­ra­dor neces­sari” de dos delic­tes, un de mal­ver­sació de cabals públics i un altre de pre­va­ri­cació.

Si fa o no fa, el que la fis­cal del cas trans­met en el seu escrit d’acu­sació, dit en llen­guatge col·loquial, és que se l’acusa d’haver aju­dat algú, l’autor, a come­tre un delicte de mal­ver­sació i, també, d’haver-lo aju­dat a pre­va­ri­car. Sense l’ajuda d’Alay aquests delic­tes no s’hau­rien pogut come­tre. Fins aquí, tot bé o, almenys, l’acu­sació seria jurídica­ment com­pren­si­ble si hi hagués indi­cis, no pro­ves, que hagués aju­dat l’autor a come­tre aques­tes con­duc­tes i, sobre­tot, que hi hagués pro­ves o indi­cis que l’autor va come­tre aquests delic­tes. Ara bé, en el cas d’Alay, com en qual­se­vol altra per­se­cució política, es for­cen no només els fets i el dret, sinó fins i tot la lògica més bàsica. M’expli­caré.

En el cas de la matus­sera i foras­se­nyada acu­sació con­tra Alay, el major dels pro­ble­mes és que no hi ha un autor, així de sim­ple: no és que no hi hagi un acu­sat com a autor perquè no se l’hagi tro­bat o no se n’hagi pogut deter­mi­nar la iden­ti­tat... La rea­li­tat supera la ficció i, aquesta rea­li­tat sem­pre ve en forma d’acu­sa­ci­ons que no tenen la més mínima cre­di­bi­li­tat ni lògica. La per­sona que va acor­dar, és a dir que va dic­tar la reso­lució en què es basa la pre­va­ri­cació i que va mate­ri­a­lit­zar la com­pra del bit­llet aeri està per­fec­ta­ment iden­ti­fi­cada i loca­lit­zada; de fet, se la pro­posa com a tes­ti­moni; dit més clara­ment, si els fets fos­sin delic­tius hi hau­ria autor.

L’atemp­tat a la lògica sor­geix no només de la con­dició en què com­pa­rei­xerà a judici qui va acor­dar i mate­ri­a­lit­zar la des­pesa –com a tes­ti­moni–, sinó que aquesta per­sona, i me n’ale­gro, va ser sobre­se­guda a petició de la mateixa fis­cal Teresa Duerto, que va expli­car, en el moment d’ins­tar el seu sobreseïment, que la con­ducta del no autor no era cons­ti­tu­tiva de delicte..., cri­teri que com­par­teixo. Dit d’una manera més clara, per a Duerto, Alay va coo­pe­rar, de manera deter­mi­nant, amb una per­sona que no ha delin­quit, tot i que Alay, per coo­pe­rar amb ella no només ha delin­quit, sinó que es mereix tres anys de presó i dis­set d’inha­bi­li­tació.

Sí, al tra­pezi jurídic on es gronxa la fis­cal Teresa Duerto, amb el suport de la jut­gessa Ola­lla Ortega, tot és pos­si­ble, fins i tot coo­pe­rar amb ningú... Coo­pe­rar en una con­ducta que és penal­ment irre­lle­vant per al no autor i cri­mi­nal per al coo­pe­ra­dor, el sem­pre pre­sent en tota causa penal que es preï com a foras­se­nyada Josep Lluís Alay.

Saber quan s’està al davant d’una per­se­cució política és, en ter­mes gene­rals, bas­tant sen­zill, però en algu­nes oca­si­ons no és fàcil acre­di­tar-ho perquè, entre altres coses, les per­se­cu­ci­ons polítiques no solen ser així de matus­se­res; els seus autors, experts juris­tes, solen alam­bi­nar molt més els relats i les cons­truc­ci­ons perquè, almenys a sim­ple vista, no sem­blin el que real­ment són.

En el cas d’Alay s’han tras­pas­sat totes les línies ver­me­lles de l’orde­na­ment jurídic, també s’ha per­dut qual­se­vol indici de ver­go­nya, perquè en una mateixa causa, una mateixa acció no pot ser i dei­xar de ser delic­tiva només en funció de a qui es per­se­gueixi, a qui es vul­gui eli­mi­nar... Aquesta vegada han per­dut la ver­go­nya i les for­mes.

Dei­xem les coses clares: a Alay no se’l per­se­gueix perquè hagi gas­tat inde­gu­da­ment diners públics, que no ho ha fet, ni per haver dic­tat reso­lu­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves injus­tes, que ni les ha dic­tat ni les pot dic­tar; se’l per­se­gueix per ser el cap de l’ofi­cina del pre­si­dent Puig­de­mont i pel seu invi­o­la­ble com­promís amb allò que creu: la lluita per la inde­pendència de Cata­lu­nya... Aquest, i no cap altre, és el delicte d’Alay, i tota la resta no són més que mani­o­bres matus­se­res per treure’l de cir­cu­lació.

Tor­nem enrere: sos­te­nir que algú pot ser coo­pe­ra­dor neces­sari d’un delicte de mal­ver­sació de cabals públics i un altre de pre­va­ri­cació sense que l’exe­cu­tor de la des­pesa i l’emis­sor de la reso­lució en sigui penal­ment res­pon­sa­ble és d’una gra­ve­tat per la qual més d’un hau­ria de donar expli­ca­ci­ons, i per diver­ses raons. Pri­mer, pel que ja hem expli­cat: que es tracta d’una aber­ració jurídica i d’una plan­to­fada a qual­se­vol manual de lògica per sen­zill que sigui. Segon, perquè el pro­ce­di­ment con­tra Alay par­teix de peat­ges per valor de 12 euros i ara se cen­tra en un viatge com a obser­va­dor, en subs­ti­tució del pre­si­dent Puig­de­mont, al referèndum d’auto­de­ter­mi­nació de Nova Caledònia, cele­brat d’acord amb el govern francès. Ter­cer, i no menys impor­tant, perquè per per­se­guir Alay per un bit­llet aeri seria molt bo saber quants diners públics han mal­gas­tat la fis­cal, la jut­gessa i les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques en el seu con­junt... Ja fa molt de temps que tinc la sen­sació que els colla­rets estan sor­tint més cars que els gos­sos, i això no sem­bla que importi ningú ni que sigui vist com l’autèntica mal­ver­sació.

Com si res del que hem esmen­tat ante­ri­or­ment fos bas­tant en aquesta insen­sata per­se­cució política, són sor­pre­nents els cri­te­ris que segueix la fis­cal Teresa Duerto que, per inver­sem­blant que sem­bli, durant mesos ha dub­tat de l’existència mateixa de Mickael For­rest i Daniel Goa, líders inde­pen­den­tis­tes de Nova Caledònia, i que ara encapçalen la seva llista de tes­ti­mo­nis, com si això reforcés la seva foras­se­nyada acu­sació. Segu­ra­ment la intenció de la fis­cal és una altra: aju­dar a inter­na­ci­o­na­lit­zar el cas i el con­flicte.

La pro­po­sició d’aquests tes­ti­mo­nis no és res més que una altra tom­ba­re­lla al tra­pezi jurídic on s’ha enfi­lat la fis­cal Teresa Duerto. M’expli­caré: mai tru­quis a un tes­ti­moni a qui no cone­guis i mai li pre­gun­tis una cosa la res­posta de la qual o no cone­guis o no puguis encai­xar… En qual­se­vol cas, no seré jo qui li ense­nyi, de moment, com s’inter­roga un tes­ti­moni ni com es des­munta una acu­sació política.

La major part dels pro­ces­sos penals orques­trats per repri­mir l’inde­pen­den­tisme aca­ba­rien sent absurds, risi­bles, si no fos pel que està en joc, però aquesta causa con­tra Alay és absurda des d’un començament i em recorda els deu mil sol­dats rus­sos que esta­ven pre­pa­rats per defen­sar Cata­lu­nya un cop cul­mi­nada la inde­pendència... Sí, amb­dues coses són absur­des, però totes dues han aca­bat judi­ci­a­lit­za­des i en les dues oca­si­ons l’objec­tiu ha estat Alay.

Vist tot això, la fis­ca­lia faria bé de replan­te­jar-se aquest tipus d’actu­a­ci­ons i revi­sar els cri­te­ris amb què alguns fis­cals, afor­tu­na­da­ment no tots, han estat actu­ant aquests anys en els quals la ban­dera, d’una banda, els ha dei­xat al des­co­bert les ver­go­nyes i, de l’altra, els ha ennu­vo­lat la vista i arros­se­gat al pla de la irra­ci­o­na­li­tat.

En qual­se­vol cas, aquest tipus d’actu­a­ci­ons ens omplen de raó, ens refor­cen i, sobre­tot, acre­di­ten que hi ha gent a qui la defensa de la naci­o­na­li­tat, de l’essència de l’espa­nyo­li­tat, els per­met jus­ti­fi­car aquesta i qual­se­vol altra aber­ració, per irra­ci­o­nal que sigui.