El voraviu

Tan pesat com ha estat l’unionisme, l’unionisme emmascarat i el règim del 78 tot, en què la Transició ha estat un model d’èxit, ho ha estat l’oficialisme impenitent a Catalunya assegurant que la immersió lingüística havia estat un model d’èxit. Alguns lingüistes ja ho avançaven fa temps, però les dades d’ús social en l’ensenyament fetes públiques aquests dies ens han clavat el model d’èxit al clatell, com un emplastre. Les dades recollides pel consell d’avaluació de quart d’ESO en una cinquantena d’instituts és un estudi comparatiu 2006-2015 i resulta inapel·lable. Enrere com els crancs. La interacció en català ha baixat entre un 15% (alumnes dirigint-se als professors i professors dirigint-se al grup) i un 40% (alumnes dirigint-se al grup). Ahir al matí, encara, el conseller Gonzàlez-Cambray presumia quan el burxaven per les causes. “La immersió és un model d’èxit.” Però no ho deu ser tant, per més que ho digui i per més que tots l’hàgim defensat. Aquí potser sí que comencem a necessitar autocrítica. No han faltat a les files unionistes veus que ho troben una reacció defensiva lògica al procés i a l’independentisme. Em sembla que sí, que el procés hi ha tingut a veure, però justament de manera contrària. La relativització de la llengua a l’hora de definir la catalanitat ens ha jugat la mala passada. En considerar normal viure la catalanitat en castellà i impulsar-ho, ens hem fotut la casa per barret, com diria l’àvia Neus.

Es necessita, s’ho mereix i n’és capaç. I espero i desitjo (amb tota la culerada) que com a entrenador tingui una vida tan llarga i tan llorejada com la va tenir com a jugador. Només li desitjo encerts, a Xavi Hernández. Però hauríem d’estar preparats per si els déus no es conjuren, que de vegades passa. Hauríem d’estar preparats per a allò tan simple que expliquen els castellans dels gossos famèlics i les puces. El Barça és un gos famèlic. Tot són puces. Hi ha alguna cosa (infinitat de coses) en tot aquest tema Xavi Hernández que fa pudor de socarrim, que put a cremat. Bo i així, no és hora de mirar el passat, ni tan sols el més recent, per patètic que s’intueixi. Hem pogut veure la deriva de la candidatura guanyadora de les eleccions al Barça des del mateix moment de la victòria electoral. Hem pogut veure la deriva sobre el terreny de joc del primer equip masculí, que ara mateix està en situació de disputar la Intertoto (recorden la Intertoto?) amb l’Espanyol. I hem pogut veure com al final es juga tot a Xavi (que era la carta d’una altra apostant i que era cartell d’una altra candidatura). Tothom es pregunta si Xavi està preparat per a l’èxit, i tothom espera una època Guardiola bis. Però la pregunta és si el Barça (i també Xavi) està preparat per al fracàs de Xavi i del Barça. Dels que s’ho juguen tot a una carta i tot ho improvisen, se n’han cantat grans victòries però també se n’han escrit moltes necrològiques. Tinguem fe.

Que no paguin justos per pecadors, deia sempre l’àvia Neus. Fa cinc dies unes declaracions del president d’Òmnium em generaven un cert desencís i em preguntava: “Tu també, Cuixart?” La llarga conversa que ahir mantenia a El Punt Avui amb Xavi Miró i Carles Sabaté generava diferents enfocaments i, entre aquests, un que per a mi s’ajusta molt més a la realitat del que vivim: “L’Estat no té avui una voluntat real de negociació.” Què fem, doncs, uns nois com nosaltres en un lloc com aquest? La resposta de Cuixart és molt compartible. “No podem deixar la carta de la negociació i el diàleg en mans dels espanyols.” És cert. No hem de deixar-nos penjar el cartell d’intransigents per al món que ens mira, si és que ens mira algun món. Fem la batalla del relat i com n’hi vulgueu dir, però el diagnòstic és clar: “L’Estat no té avui una voluntat real de negociació.” Ara t’escolto, Cuixart. Aquí t’hi vull. Aquest estat que avui dirigeix el govern més progressista de la història, que governa perquè els independentistes el deixen, no té una voluntat real de negociació com no l’ha tingut mai cap govern espanyol, democràtic o no. És que algú coneix alternativa de govern a Espanya que sí que tindria voluntat de negociació? Ara t’escolto, Cuixart. “L’Estat no té voluntat de negociació”, com no l’ha tinguda mai i com no la tindrà en el futur, vist el panorama polític i sociològic de la societat espanyola. Això és el que hi ha. La resta és fum.

De tant en tant oxigena el cervellet ensopegar amb declaracions com les de la consellera Clara Ponsatí, a qui l’àvia Neus segurament qualificaria com llenguallarga, llengueruda o llengua d’infern. La falta de pèls a la llengua (dissabte al FAQS, però qualsevol dia en qualsevol lloc) de l’actual eurodiputada potser tingui molt a veure amb el fet que es guanyi les misses a la seva càtedra de la Universitat de Sant Andrew a Escòcia, a la qual té retorn més enllà de la política institucional. O potser no, potser és que és llengueruda de mena. Llengueruda com qualsevol adolescent, que és el que és en el terreny de la política de representació, una adolescent. En qualsevol cas, en aquests temps de verb enrevessat, frases de múltiples sentits i el·lipsis tramposes, el parlar clar de Clara Ponsatí genera verdaders punts d’inflexió en situacions viscudes que tots teníem clar que no havien estat res més que sexe, però que n’hi continuàvem dient amor. Va fer molta feina aquella primera que “jugàvem al pòquer i anàvem de catxa”, del juny del 2018, que ella mateixa va llançar com a “farol” en lloc de catxa, i com a “farol” va fer fortuna. La de dissabte al FAQS, també serà de les que s’esculpiran a escarpa i martell en la pedra d’homenatge al procés. “El Tsunami Democràtic va ser una estafa tremenda per al poble de Catalunya.” Quanta raó! I és més per la vergonya que comporta que per por de represàlies, que els cervells del Tsunami s’amaguen!”

Avui, els lectors d’El Voraviu a la versió en paper de El Punt Avui, s’han quedat a les fosques catorze caràcters abans d’hora. Dues cites de l’àvia Neus deixarien el pecat sense penitència: qui no vol pols no ha d’anar a l’era i qui no en remena no en trenca. I es quedaria tan ampla. Però les errades s’han d’assumir i corregir. Fa cinc dies (dijous 4) vaig enviar-los dos anys lluny a l’hemeroteca. On havia d’escriure 2005, hi vaig escriure 2003. En Jordi Sangrà Vidal, lector que està a totes, va avisar ràpid, però això no va impedir que fes parar lirets els que van anar a buscar la plana a l’hemeroteca. Prego disculpin. Els títols, la plana, l’autor, la secció, el dia del mes i el dia de la setmana eren correctes, però eren d’un any equivocat. I avui, com em feia saber en Josep Lluís Bartolí des de les Terres de l’Ebre, els he deixat (en aquest cas només als lectors de paper) amb el Tsu... als llavis i el sistema es va empassar els darrers caràcters d’El Voraviu. No gaire res, tant se val, però els he escatimat catorze caràcters, que els repeteixo en el seu context. “«El Tsunami democràtic va ser una estafa tremenda per al poble de Catalunya.» Quanta raó! I és més per la vergonya que comporta que per por a represàlies que temen, que els cervells del Tsunami s’amaguen!” Quan jo començava en aquest ofici, les equivocacions s’atribuïen als “follets de la impremta”. Però no. Són errades que he comès, que els agraeixo que ens hagin assenyalat i per les quals demano disculpes.

No és que hi tingui cap interès, ni que hagi fet cap estudi que ho evidenciï, ni que m’hagi influenciat l’enquesta que ell fa córrer dient que ja obtenia majoria absoluta abans que li organitzessin aquest sidral que va culminar dilluns passat amb l’elecció del socialista Rubén Guijarro en la cinquena investidura que viu la ciutat de Badalona en sis anys. Repeteixo. Cap interès, ni cap estudi, ni cap influència. És només una sensació. Una flaire. Fa l’efecte que dels Papers de Pandora i la moció de censura que han originat no en resultarà la mort (políticament parlant) de Xavier García Albiol a Badalona, sinó tot al contrari. És un altre punt i a part que haurem d’esperar que duri fins a final de mandat i que no es trenqui abans, però que em temo que representarà aliment en vena per al polític popular. En l’hipotètic cas que la nova aliança no aguantés fins a les properes municipals i ens trobéssim amb una sisena investidura (s’investís de nou Albiol, o no), llavors pla que hi hauria Albiol per a estona. La gent PPopular més aviat escasseja a prop meu i la majoria de companys i amics amb qui intercanviem parers de política ballen per un peu amb el relleu d’Albiol. El troben imprescindible. Però no els puc fer costat, i a fe de Déu que no m’empiparà equivocar-me i donar-los la raó. Pandora no matarà Albiol. Si freses un camp ple de males herbes en lloc d’arrancar-les una a una, les sembres. Pandora, com fresar, sembra Albiols.

No puc estar-me de recordar una vegada més el final d’Els judicis de Nuremberg (1961), de Stanley Kramer. Burt Lancaster (Ernst Janning), un jutge alemany que ha estat condemnat a cadena perpètua, fa cridar Spencer Tracy (Dan Haywood), el jutge que presidia el tribunal que l’ha condemnat i que el visita a la presó abans de tornar als Estats Units. Diu Janning: “La raó per la qual li vaig demanar que vingués [...] aquella pobra gent [...], aquells milions de persones [...], mai vaig suposar que s’arribaria a això [...] M’ha de creure [...] Vostè m’ha de creure.” Just abans de girar cua, Haywood se’l mira i contesta sec, molt sec: “Es va arribar a això la primera vegada que vostè va condemnar un home sabent que era innocent.” En política s’arriba a això cada vegada que un electe atrapat per la roda del partit vota contra tot allò que sempre havia dit que defensaria. Ahir, en el nomenament de jutges pactat pel PSOE i el PP, deu diputats van desobeir i es van indisciplinar, encara que la desobediència no té cap efecte pràctic perquè sobren vots. L’exministre Ábalos, l’onzè, no compta perquè es va afanyar a dir que s’havia equivocat. Quin seria el títol? Deu indisciplinats o Només deu indisciplinats. On som, nois i noies del govern més progressista de la història? Com podeu votar jutges i jutgesses amb l’historial d’Enrique Arnaldo i Concepción Espejel? Què us rebull quan Vox se’n fot de vosaltres i us criden “Sí que es pot”?