UNA GUERRA DE TRINXERES

Estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) han creat el compte d’Instagram @metoouab, que recull casos de violència sexual patits per estudiants i investigadores a mans de professors o companys de feina amb càrrecs superiors.

Entre els testimonis de males conductes recollits, n’hi ha que perjudiquen el desenvolupament professional, com ara: “Vaig rebutjar un professor i va començar a escriure en contra de la meva recerca” o: “Un professor em va oferir un possible treball i, en negar-li sortir a sopar, no em va parlar més.” D’altres, parlen d’assetjament: “S’asseia darrere meu per parlar-me entre les pauses de classe i se sabia les meves notes de la seva assignatura de memòria i me les comentava” o: “Un cop el professor em va comentar que el vestit que portava era molt ajustat.” Finalment, n’hi ha que descriuen agressions: “El meu director de tesi em va citar per tenir una reunió acadèmica i se’m va llançar a sobre.”

La setmana passada, l’Ara va publicar les conclusions d’un informe de la comissió de prevenció i d’investigació d’assetjaments de l’Institut del Teatre. Hi destaquen comportaments com els del professor Boris Dausà, que feia propostes sexuals a alumnes nois, tant dins com fora de l’aula. El diari afegeix que proposava als alumnes fer activitats en una casa a la muntanya, on es repetia l’assetjament. També esmenta les conductes d’un altre professor, el director teatral Joan Ollé, pels seus comentaris verbals “susceptibles de ser percebuts amb connotació sexual”. El text alerta que tant els comportaments de Dausà com els d’Ollé eren coneguts per la comunitat estudiantil i acadèmica, i pica el crostó a la institució per la seva incapacitat de detectar les situacions i actuar-hi en conseqüència, així com per la poca informació donada als estudiants sobre els mecanismes de prevenció i actuació davant de casos com aquests. La comissió també va tenir constància de fets que implicaven vuit professors més, tot i que no els va investigar perquè ja no treballaven a l’Institut del Teatre.

Dels exemples de la UAB i l’Institut del Teatre en podem extreure un parell de conclusions que són molt importants per entendre les dinàmiques de l’assetjament i la violència sexual a la feina i a les institucions educatives. La primera, que aquests fets van més enllà de les violacions i els tocaments indesitjats, i que inclouen un seguit de comportaments fruit d’una desigual relació de poder (de gènere, d’ètnia, de prestigi) entre les parts i que generen, com a mínim, incomoditat o inseguretat a qui les pateix. La segona, que l’assetjament sexual, lluny de ser una conducta de quatre bandarres, és una pràctica institucionalitzada, estesa i coneguda per un entorn que transcendeix el de víctima i agressor, i que pot arribar a abastar bona part de la comunitat, empresa o institució.

Preguntada al programa En Línia de La 2 pel balanç quatre anys després de l’aparició del #MeToo, vaig contestar que, passat l’esclat de les etiquetes a les xarxes socials amb testimonis d’agressions (#MeToo, #Cuéntalo), i de l’atenció de la premsa, hem entrat en la fase següent. Potser no és tan festiva, ni tan multitudinària pel que fa a actes de masses, ni tan catàrtica, però és fonamental passar-la. Som en un moment en què cal anar lluitant, com formiguetes, d’institució en institució, d’empresa en empresa, de llar en llar, d’entitat en entitat, per erradicar la violència sexual. És una feina insistent, desagraïda, en què és més fàcil fer un pas enrere que un endavant. És una tasca en què els homes s’hi han d’implicar una vegada per totes. Cap més excusa. Quan una violència és endèmica, erradicar-la és responsabilitat de tots (i aquí marco amb gènere el masculí). És per això que les manifestacions com les que es viuran arreu de Catalunya aquest dijous 25, Dia contra les Violències Masclistes, són tan importants: ens recorden que no estem soles, sinó que som xarxa. Casos com els de l’Institut del Teatre i la UAB ens mostren que la lluita contra l’assetjament sexual, ara per ara, és una guerra de trinxeres.