Opinió

Tribuna republicana

UNA GUERRA DE TRINXERES

Som en un moment en què cal anar lluitant, com formiguetes, per erradicar la violència sexual
L’assetjament sexual, lluny de ser una conducta de quatre bandarres, és una pràctica institucionalitzada, estesa

Estu­di­ants de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona (UAB) han creat el compte d’Ins­ta­gram @meto­o­uab, que recull casos de violència sexual patits per estu­di­ants i inves­ti­ga­do­res a mans de pro­fes­sors o com­panys de feina amb càrrecs supe­ri­ors.

Entre els tes­ti­mo­nis de males con­duc­tes reco­llits, n’hi ha que per­ju­di­quen el desen­vo­lu­pa­ment pro­fes­si­o­nal, com ara: “Vaig rebut­jar un pro­fes­sor i va començar a escriure en con­tra de la meva recerca” o: “Un pro­fes­sor em va ofe­rir un pos­si­ble tre­ball i, en negar-li sor­tir a sopar, no em va par­lar més.” D’altres, par­len d’asset­ja­ment: “S’asseia dar­rere meu per par­lar-me entre les pau­ses de classe i se sabia les meves notes de la seva assig­na­tura de memòria i me les comen­tava” o: “Un cop el pro­fes­sor em va comen­tar que el ves­tit que por­tava era molt ajus­tat.” Final­ment, n’hi ha que des­cri­uen agres­si­ons: “El meu direc­tor de tesi em va citar per tenir una reunió acadèmica i se’m va llançar a sobre.”

La set­mana pas­sada, l’Ara va publi­car les con­clu­si­ons d’un informe de la comissió de pre­venció i d’inves­ti­gació d’asset­ja­ments de l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Hi des­ta­quen com­por­ta­ments com els del pro­fes­sor Boris Dausà, que feia pro­pos­tes sexu­als a alum­nes nois, tant dins com fora de l’aula. El diari afe­geix que pro­po­sava als alum­nes fer acti­vi­tats en una casa a la mun­ta­nya, on es repe­tia l’asset­ja­ment. També esmenta les con­duc­tes d’un altre pro­fes­sor, el direc­tor tea­tral Joan Ollé, pels seus comen­ta­ris ver­bals “sus­cep­ti­bles de ser per­ce­buts amb con­no­tació sexual”. El text alerta que tant els com­por­ta­ments de Dausà com els d’Ollé eren cone­guts per la comu­ni­tat estu­di­an­til i acadèmica, i pica el crostó a la ins­ti­tució per la seva inca­pa­ci­tat de detec­tar les situ­a­ci­ons i actuar-hi en con­seqüència, així com per la poca infor­mació donada als estu­di­ants sobre els meca­nis­mes de pre­venció i actu­ació davant de casos com aquests. La comissió també va tenir constància de fets que impli­ca­ven vuit pro­fes­sors més, tot i que no els va inves­ti­gar perquè ja no tre­ba­lla­ven a l’Ins­ti­tut del Tea­tre.

Dels exem­ples de la UAB i l’Ins­ti­tut del Tea­tre en podem extreure un parell de con­clu­si­ons que són molt impor­tants per enten­dre les dinàmiques de l’asset­ja­ment i la violència sexual a la feina i a les ins­ti­tu­ci­ons edu­ca­ti­ves. La pri­mera, que aquests fets van més enllà de les vio­la­ci­ons i els toca­ments inde­sit­jats, i que inclo­uen un seguit de com­por­ta­ments fruit d’una desi­gual relació de poder (de gènere, d’ètnia, de pres­tigi) entre les parts i que gene­ren, com a mínim, inco­mo­di­tat o inse­gu­re­tat a qui les pateix. La segona, que l’asset­ja­ment sexual, lluny de ser una con­ducta de qua­tre ban­dar­res, és una pràctica ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada, estesa i cone­guda per un entorn que trans­cen­deix el de víctima i agres­sor, i que pot arri­bar a abas­tar bona part de la comu­ni­tat, empresa o ins­ti­tució.

Pre­gun­tada al pro­grama En Línia de La 2 pel balanç qua­tre anys després de l’apa­rició del #MeToo, vaig con­tes­tar que, pas­sat l’esclat de les eti­que­tes a les xar­xes soci­als amb tes­ti­mo­nis d’agres­si­ons (#MeToo, #Cuéntalo), i de l’atenció de la premsa, hem entrat en la fase següent. Pot­ser no és tan fes­tiva, ni tan mul­ti­tu­dinària pel que fa a actes de mas­ses, ni tan catàrtica, però és fona­men­tal pas­sar-la. Som en un moment en què cal anar llui­tant, com for­mi­gue­tes, d’ins­ti­tució en ins­ti­tució, d’empresa en empresa, de llar en llar, d’enti­tat en enti­tat, per erra­di­car la violència sexual. És una feina insis­tent, des­a­graïda, en què és més fàcil fer un pas enrere que un enda­vant. És una tasca en què els homes s’hi han d’impli­car una vegada per totes. Cap més excusa. Quan una violència és endèmica, erra­di­car-la és res­pon­sa­bi­li­tat de tots (i aquí marco amb gènere el mas­culí). És per això que les mani­fes­ta­ci­ons com les que es viu­ran arreu de Cata­lu­nya aquest dijous 25, Dia con­tra les Violències Mas­clis­tes, són tan impor­tants: ens recor­den que no estem soles, sinó que som xarxa. Casos com els de l’Ins­ti­tut del Tea­tre i la UAB ens mos­tren que la lluita con­tra l’asset­ja­ment sexual, ara per ara, és una guerra de trin­xe­res.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.