CANOES I ARMILLES

En aquesta Europa que es ven com la dels drets i llibertats, la crisi migratòria continua. Ja no és només la frontera sud, amb les pasteres que hi arriben, les que ho fan, les que no naufraguen, les que no són deportades en calent per la Guàrdia Civil. No és només el límit oriental amb Turquia i Grècia i els seus enormes camps de refugiats, o el de Bielorússia i Polònia i l’exèrcit que tracta la gent com animals. El Brexit ha fet que també la frontera entre França i el Regne Unit sigui notícia i vegi com milers de persones intenten creuar-la a la recerca d’oportunitats, d’una vida digna.

Els estats no només utilitzen la policia i l’exèrcit per contenir les onades migratòries, ara també s’hi sumen les empreses. Decathlon, la marca de roba i material esportiu, ha retirat de les seves botigues del nord de França totes les canoes, per por que siguin usades per creuar el canal de la Mànega. Això sí, encara s’hi venen les armilles salvavides i la roba tèrmica que potser ha de permetre no morir ofegats o per hipotèrmia si s’intenta el passatge per la via marítima. El més curiós, i alhora lamentable, és que l’empresa justifica la decisió de suspendre la venda d’aquests productes per la por que podrien posar en risc la vida de les persones que les fessin servir en una travessia. Buscar un futur millor en un altre país no és un esport, diuen. En això estem d’acord, és una necessitat. Només aquest any, més de 15.000 persones ho han intentat. No totes ho han aconseguit.

La immigració és un dels principals reptes de la Unió Europea. De fet, aquest continent s’ha convertit en una fortalesa inexpugnable, on les persones són només números deshumanitzats, sense històries al darrere, sense drames per justificar l’abandonament de les seves cases, dels seus països, de les seves arrels. En un continent on l’extrema dreta creix, on el racisme i la xenofòbia treuen el cap arreu, on hem oblidat que no fa tantes dècades els nostres avantpassats també van haver d’exiliar-se, és responsabilitat nostra recordar als nostres governs que ni ells ni les empreses tenen el dret de deixar morir ningú ofegat. Ni per acció, ni per omissió. Cal recordar que el futur serà compartit o no serà.