TEMPS PERDUT

Quan remenem al cabàs de les raons per defensar la necessitat de la independència sempre hi trobem l’espoli fiscal, l’ofensiva judicial, els atacs contra la llengua, etcètera. El cabàs és força ple, com bé sabem. Si a la metàfora del cabàs hi afegim la de la balança, tot aquest material posat en un dels platets resulta insuficient per contrarestar l’estrebada d’un pes mort a l’altre plat: el llast dels partits independentistes.

La negociació dels comptes del 2022 ha posat de manifest una evidència palmària. En cinc anys hem passat del “o referèndum, o referèndum” al “o pressupostos, o pressupostos“. Pressupost autonòmic: la demostració amb xifres que tenir una autonomia no serveix per resoldre els problemes reals del país, sinó per eternitzar-los amb l’infrafinançament i la falta de poder de decisió sobre temes estratègics. Ens diuen que abans de tornar-ho a fer cal governar bé, però continuen picant amb la mateixa eina escapçada que fa més evident la seva impotència. Qui té el cul llogat, no seu quan vol.

Sigui com sigui, la rebaixa de les ambicions és tanta i tan evident que poca gent creu que en cap dels tres partits que sumen el 52% del vot independentista hi hagi actualment intenció d’avançar cap a l’alliberament nacional. Ningú amb tres dits de front demana que sigui demà, però d’aquí a acomodar-se en l’autonomisme escapçat actual hi ha un bon tros. D’una banda, Esquerra i Junts s’aferren al repartiment de càrrecs per anar consolidant-se amb la menjadora pública mentre esperen temps millors. Millora que deuen fiar a la intervenció d’un meteorit que ens separi d’Espanya. I la CUP és víctima del paper atorgat en l’auca del procés. Rebutja els comptes perquè és allò que s’espera d’ells.

Arribats a aquest pic, em penso que ningú no espera pas gaire res ni de la CUP, ni de Junts, ni d’Esquerra. Estem aterrant en la llarga pista de l’estoïcisme “amb aquell arronsament d’espatlles que només saben fer els catalans” que va copsar tan bé fa molts anys Nancy Johnstone, l’observadora britànica autora del llibre Un hotel a la costa, d’on està extreta aquesta citació. Sense l’alè al clatell de l’elector, que si avui esbufega per res és per la fatiga, els partits del govern ni tan sols són capaços de ser conscients que governen no pas perquè els votants els considerin bons, sinó perquè temen que qualsevol alternativa sigui pitjor. Una percepció que no durarà sempre si els que es beneficien d’aquest avantatge el dilapiden en un autonomisme eixorc. Per no anar enlloc, serveix qualsevol.