SEGUINT ELS DINERS

Des que van començar les reve­la­ci­ons sobre l’ús del sis­tema espia Pega­sus, creat, comer­ci­a­lit­zat i mane­jat per l’empresa isra­e­li­ana NSO, a poc a poc es van conei­xent diver­sos aspec­tes d’un ins­tru­ment que, supo­sa­da­ment dis­se­nyat per com­ba­tre el ter­ro­risme i la gran delinqüència trans­na­ci­o­nal, s’ha estat usant per a l’espi­o­natge polític d’opo­si­tors per part de règims i governs de dub­tosa repu­tació.

Les pecu­li­a­ri­tats d’aquest per­vers sis­tema han anat que­dant al des­co­bert a par­tir de l’assas­si­nat del peri­o­dista i dis­si­dent sau­dita Jamal Khas­hoggi –que Tur­quia asse­gura que es va pro­duir al con­so­lat de l’Aràbia Sau­dita a Istan­bul–, i d’una que­re­lla pre­sen­tada per Face­book en con­tra de l’empresa NSO. Tan­ma­teix, l’ús delic­tiu d’aquest sis­tema ha estat ras­tre­jat, acre­di­tat i posat en evidència a par­tir del metòdic i paci­ent tre­ball dels espe­ci­a­lis­tes de Citi­zen Lab, que es defi­neix com “un labo­ra­tori inter­dis­ci­pli­nari amb seu a l’escola Munk d’Afers Glo­bals i Polítiques Públi­ques de la Uni­ver­si­tat de Toronto”.

A la denúncia de Face­book, i a par­tir de la tasca del Citi­zen Lab, li han seguit les de Micro­soft i, ara també Appel, empre­ses els pro­duc­tes i sis­te­mes de les quals s’han vist afec­tats per les acti­vi­tats cri­mi­nals d’NSO.

El pri­mer estat que s’ha pres de manera sufi­ci­ent­ment seri­osa la inves­ti­gació dels usos delic­tius d’aquest sis­tema d’espi­o­natge ha estat Mèxic, on la fis­ca­lia gene­ral va ins­tar i va acon­se­guir la detenció de Juan Car­los García, empleat de l’empresa KBH, a través de la qual, actu­ant com a pan­ta­lla, a Mèxic s’ope­rava amb aquest sis­tema d’espi­o­natge polític. Segu­ra­ment hi haurà més detin­guts però, de moment, el més sig­ni­fi­ca­tiu d’aquesta actu­ació judi­cial és el conei­xe­ment que s’ha tin­gut de com han ope­rat per ocul­tar una dinàmica cri­mi­nal que s’ha reproduït en diver­sos països, cap dels quals carac­te­rit­zat per ser una autèntica democràcia.

Aquest tipus d’entra­mats delic­tius són molt com­ple­xos d’inves­ti­gar perquè, entre altres coses, es basen en estruc­tu­res esta­tals o para­es­ta­tals que els per­me­ten ocul­tar els seus movi­ments i, a més, perquè en molts casos l’inves­ti­gat acaba sent qui té la funció d’inves­ti­gar. Dit més clara­ment, si els que fan ser­vir aquest sis­tema d’espi­o­natge són “agències esta­tals” –com pre­co­nitza NSO– o “mem­bres d’agències esta­tals” (cla­ve­gue­res) –com cre­iem d’altres–, enxam­par-los no serà sen­zill ni s’acon­se­guirà mit­jançant mètodes inge­nus d’inves­ti­gació.

Jus­ta­ment per això, tal vegada, una de les millors vies per poder avançar en aquest tipus d’inves­ti­ga­ci­ons és fer ser­vir el sis­tema de “seguir els diners” (follow the money), ja que per­metrà esta­blir qui, com i quant ha pagat per uns ser­veis que, com dic, no són res més que acti­vi­tats cri­mi­nals.

Fins ara, sabem que l’ús d’aquest sis­tema cri­mi­nal d’espi­o­natge té un preu molt ele­vat; d’una banda, hi ha uns cos­tos d’ins­tal·lació i després uns cos­tos ope­ra­tius, en funció del nom­bre d’apa­rells telefònics que s’infec­ten, la qual cosa per­met apro­xi­mar el volum total de diners inter­vin­guts a par­tir d’ope­ra­ci­ons matemàtiques bas­tant sen­zi­lles. Alguns mit­jans que han inves­ti­gat aquests delinqüents, indi­quen que el cost d’ins­tal·lació vore­ja­ria els 600.000 euros i que, a par­tir d’aquesta xifra, s’hau­rien d’anar sumant els cos­tos ope­ra­tius, que vari­a­rien en funció dels apa­rells telefònics que es pre­ten­gues­sin ata­car. Aquests mit­jans indi­quen que les tari­fes d’NSO serien, més o menys, uns 600.000 euros per cada deu IPhone ata­cats, uns 600.000 euros per cada deu equips tipus Android o 450.000 euros per cada cinc Black­Berry. Es tracta de xifres esti­ma­des, segu­ra­ment molt a la baixa i, a més, per períodes de temps molt con­crets. Ampliar el nom­bre d’objec­tius, com en qual­se­vol acti­vi­tat comer­cial, repre­senta uns cos­tos a la baixa en funció del que seria una eco­no­mia d’escala, per la qual cosa com més mòbils siguin espi­ats, més barat serà el cost uni­tari, però més alta serà la fac­tura final… Una bona manera de pro­mo­ci­o­nar l’espi­o­natge mas­siu.

A par­tir d’aques­tes dades ens podem fer una idea de les dimen­si­ons glo­bals del cost total d’aquest espi­o­natge il·legal, més aviat cri­mi­nal, en qual­se­vol estat i dels bene­fi­cis que això ha gene­rat per al cre­a­dor d’un sis­tema tan per­vers i il·lícit. Arri­bats a aquest punt, i usant com a mètode d’inves­ti­gació el de “seguir els diners”, ens hem de pre­gun­tar per l’ori­gen d’aquests diners, per si pro­ve­nen o no de fons públics i per com se n’ha pogut ocul­tar la des­vi­ació cap a acti­vi­tats cri­mi­nals.

La res­posta és sen­zi­lla, i per al cas d’Espa­nya –que sens dubte ha usat aquest sis­tema d’espi­o­natge i ho ha fet de forma mas­siva–, seria que pro­ve­nen dels ano­me­nats fons reser­vats; no obs­tant això, pen­sar que aquests diners han sor­tit dels fons reser­vats sem­bla que ha de ser des­car­tat per una raó tan sen­zi­lla com que l’ús de Pega­sus ha cos­tat molt més que la xifra glo­bal que aquesta par­tida implica dins dels pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat. Avui sabem que, tret que faci anys que ens enga­nyen –cosa que no es pot des­car­tar–, el total de la par­tida pres­su­postària dedi­cada als fons reser­vats ascen­deix a 30 mili­ons d’euros i que el volum anual d’aquesta par­tida es fixa “de manera específica per a cada exer­cici econòmic en la llei de pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat” i, a més, que “només es poden con­sig­nar crèdits des­ti­nats a des­pe­ses reser­va­des als minis­te­ris d’Afers Exte­ri­ors, Justícia, Inte­rior i Defensa”. És a dir, els 30 mili­ons anu­als es repar­tei­xen entre qua­tre minis­te­ris, amb la qual cosa costa molt creure que el cost deri­vat de l’ús de Pega­sus pro­vin­gui de l’esmen­tada par­tida pres­su­postària; per tant, el pas següent serà deter­mi­nar, “seguint els diners”, d’on han sor­tit tots aquests mili­ons d’euros que ha cos­tat espiar tants ciu­ta­dans pel sol fet que uns, els de sem­pre, els con­si­de­ren els seus ene­mics.

Més aviat que tard, “seguint els diners”, arri­ba­rem a res­pos­tes tan com­ple­xes com greus, que dubto molt que alguns esti­guin en con­di­ci­ons d’assu­mir. En la vida, però, tot té expli­cació, i no han estat poques les oca­si­ons en què, governs i agències esta­tals o para­es­ta­tals –patri­o­tes de tots els tipus i països–, per fer allò que la llei no els per­met han acu­dit a meca­nis­mes de finançament que han estat tant o més delic­tius que les acti­vi­tats que pre­te­nien finançar. El temps ho dirà.