NETFLIX CONTRA CINC-CENTS ANYS DE REPRESSIÓ

Els experts situen l’inici de la repressió del català l’any 1482, quan la Santa Inquisició ordena la supressió i crema de la Bíblia Valenciana, que havia convertit el català en la quarta llegua del món a tenir text sagrat imprès. Dos segles després, el 1672, Lluís XIV ordena promoure escoles per a l’ensenyament del francès al Rosselló, el mateix rei que el 1700 deixa escrit que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. I a partir d’aquí, el net de Lluís XIV, Felip V de Borbó, oficialitzarà la persecució del català a través de les institucions del poder espanyol. Naturalment, l’escola serà un focus potent de repressió: el pla Quintana (1821) i el pla Colomarde (1825) per imposar el castellà en el sistema escolar, la Instrucció Moscoso de Altamira (1834), un edicte reial que imposa càstigs severs als infants que parlen català a l’escola (1837), el Reglament Vallgornera per imposar el castellà a les aules (1838)... i així una llarga llista d’accions repressives que passen pel franquisme –“la unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l’espanyola”– i arriben fins al segle XXI, amb una Constitució adulada pels partits catalans que menysté el català. I via lliure sota l’escut de la necessària Transició espanyola, perquè tots els governs i els tribunals d’una justícia encara empeltada de franquisme visquin obsessionats per mantenir aquella unitat nacional de què parlava el dictador el 1939.

La repressió contra la llengua catalana va començar fa més de mig mil·lenni amb una Bíblia. I ara, el 2021, uns tribunals espanyols integrats per jutges nomenats pel règim del 78 –sostingut per una monarquia il·legítima hereva del franquisme i per unes elits polítiques, econòmiques i judicials extractives– continuen el combat contra el català. Ni els partits que avalen la repressió ni els jutges no s’adonen, però, que a Catalunya la llengua no és un instrument de cohesió nacional, sinó social. Fins al diputat més ultra de Vox parla català.

I a l’escola? Quatre pares acomplexats que pensen més en la seva ideologia que en el futur dels seus fills desitgen exterminar el català de les aules per assegurar-se que els seus descendents aprenen el castellà com Déu mana i que el nacionalisme català no els renta el cervell. Prefereixen fills monolingües i purs. Tant aquests pares com els polítics de Vox, el PP i Cs són encara més retorçats: saben que esguerrant el model d’immersió lingüística a Catalunya perjudiquen fonamentalment els seus votants, castellanoparlants que difícilment podran oferir als seus fills un domini del català fora de les aules. Espanya, però, està per sobre de les oportunitats i la cohesió social, naturalment.

La immersió és, fonamentalment, una eina al servei dels castellanoparlants per garantir la igualtat d’oportunitats als seus fills. Un fill de pares catalanoparlants aprendrà igualment la seva llengua amb una assignatura de més o de menys en català a l’escola. Però i els que quan arriben a casa no senten ni parlen la llengua pròpia del país? No tenen dret a aprendre-la en condicions per, quan siguin adults, decidir en quina llengua parlen i com volen viure a Catalunya?

És cert que la llengua fa més de cinc-cents anys que sobreviu a estats autoritaris i violents, però també ho és que cada vegada és més dèbil i que la seva protecció per part de les administracions és tèbia i sovint es converteix en moneda de canvi en negociacions polítiques de baixa volada. Un 6% dels continguts de Netflix o HBO en català no salvaran l’ús social de la llengua. Les administracions catalanes han de convertir en una guerra la preservació i potenciació de la llengua en tots els àmbits, no només el judicial i polític, començant per endreçar a casa. El cas més lamentable, els màsters de les universitats públiques. Aquí la culpa no és de Madrid.