falten bohigas

El paisatge urbà no és pas fruit de l’obra capriciosa de l’atzar, sinó el resultat de l’acció continuada dels ciutadans que hi viuen i que el viuen, que el transformen cisellant la seva fesomia segons les necessitats de cada època i les vicissituds històriques. La configuració de les ciutats a través dels temps és, doncs, l’herència material més visible dels homes i dones que l’han governada, de les institucions civils i religioses que n’han impulsat els grans monuments, dels prohoms amb possibles per edificar-hi. I, més directament, d’aquells habitants la missió dels quals ha estat donar forma, amb més o menys capacitat i encert, amb més o menys (o cap) voluntat de transcendència i lluïment, al suport físic de les ciutats.

En aquest context, Oriol Bohigas, mort aquesta setmana, ha estat un dels grans senys ordenadors del país, centrat en la capital. Ha pensat l’urbanisme i l’arquitectura com a eines al servei de la gent. No només com a escenaris, sinó com a motors d’activitat humana. Ha pensat tot això i més, en tant que humanista compromès amb l’ofici i amb el seu temps, allunyat de les torres d’ivori i de l’elitisme intel·lectual.

No anem sobrats de savis d’aquesta mena en temps de relativisme ideològic, puritanisme laic, dogmatismes maniqueus i poca capacitat de debatre sense tensió, abocats a la política poruga, conformista, covarda que genera ideòlegs, assessors i finalment líders que es limiten a contemporitzar, a trampejar amb poc criteri i menys gosadia, a empènyer anys a còpia de passar dies, mal no facis, mal no prenguis, sobretot no en prenguis. Un polític hauria d’estar disposat a perdre eleccions en la defensa d’unes idees i no pas a canviar-les per continuar-les guanyant.

Si en aquest món hi hagués més Bohigas i se’ls fes més cas en comptes d’honorar amb Creus de Sant Jordi radiopredicadores amb sou públic i esportistes de molta talla i poc compromís, potser ens hi pensaríem dues vegades abans de proposar mesures tan brillants com eliminar els camps de futbol dels patis de l’escola per combatre el masclisme. O, en l’àmbit europeu, proposar directives recomanant felicitar-nos les festes en comptes del Nadal per no ofendre altres religions, com si, d’entrada, no fes temps que el Nadal hagués deixat de ser una festa religiosa. Estratègies de l’estruç que, sense eines per abordar amb seny els problemes, opten per ocultar-los sota l’estora de la correcció política, sense pensar que la correcció és, respecte de la política, allò que la mandra és respecte de la vocació crítica del pensament.