ATRAPATS COM UN HÀMSTER

Tot sovint, fa la impressió que la nostra història, en allò que fa referència a la relació amb Espanya, és una tornada infinit, una repetició esgotadora dels mateixos conflictes i els mateixos discursos. Els poso un exemple. El 29 d’abril del 1931, pocs dies després de la proclamació de la República, l’aleshores ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, el català Marcel·lí Domingo, va aprovar un decret que establia: “A les escoles maternes i de pàrvuls de Catalunya, l’ensenyament es donarà exclusivament en la llengua materna, catalana o castellana.” Es tractava d’una mesura inèdita si tenim en compte els antecedents de persecució i marginament a què havien estat sotmeses llengües com la catalana des del 1714. Malgrat tot, quan la premsa conservadora es va refer de l’ensurt provocat per l’inesperat canvi de règim, va posar el crit al cel. Només cal rastrejar la premsa de l’època per comprovar-ho. Un articulista del diari ABC, Víctor Pradera, deixava anar: “L’idioma que més tard es va anomenar castellà va néixer espontàniament a Catalunya” i qüestionava que “el català hagués nascut a Catalunya”. Mentre que els mestres aplegats a la Federación Nacional de Trebajadores de la Enseñanza declaraven la guerra al decret impulsat per Domingo perquè, a parer seu, deixava “postergat a l’escola nacional d’aquelles regions l’idioma espanyol”.

Han passat noranta anys i només cal repassar la premsa d’aquests darrers dies per adonar-se que res ha canviat, que l’Espanya uniformista i intolerant es manté inamovible, sobretot en una qüestió tan essencial com la llengua. Fa pocs dies, una associació anomenada Universitaris per la Convivència proclamava que “la llibertat lingüística està amenaçada” a les universitats per les queixes pel retrocés del català. I durant les darreres hores, arran del cas de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, una presentadora d’Antena 3 deixava anar, com si res: “Hi ha una campanya de persecució sistemàtica, no tan sols de la resta de pares que anuncien protestes, sinó també a les xarxes socials.” Així que ja ho veuen, estem allà mateix que fa noranta anys, com un hàmster condemnat eternament a donar voltes a la seva roda sense saber per què i sense arribar enlloc.