DE-CONSTITUCIÓ

De debò que tre­molo cada vegada que sento que ses excel·lències del Congrés madri­leny tor­nen amb el ritor­ne­llo de refor­mar la Cons­ti­tució espa­nyola. Els polítics d’ofici es tor­nen molt peri­llo­sos quan s’avor­rei­xen, perquè lla­vors es dedi­quen a repas­sar temes que dor­men al calaix dels impos­si­bles, i men­tre can­ten allò tan castís del pito pito colo­rito, tiben capri­ci­o­sa­ment car­pe­tes ama­ni­des amb les pit­jors de les inten­ci­ons. Cada any per aques­tes dates de cele­bració cons­ti­tu­ci­o­nal, els entra una mena de fal·lera, un neguit incon­tro­la­ble, nostàlgies del pas­sat sense el mínim de rigor històric ni tam­poc de cap visió asse­nyada de futur. I cada any el debat també s’ini­cia amb un pro­to­col estan­dar­dit­zat, quan hi ha sentències que ja hauríem de tenir coll avall i que no hauríem de repe­tir com si fóssim una colla de llo­ros morts de fàstic dins una gàbia de meta­cri­lat. Encara que una gran majo­ria de cata­lans no la vam poder votar perquè ales­ho­res encara no havíem bufat les vint-i-una espel­mes que ens ator­ga­ven el vis­ti­plau de la majo­ria d’edat per poder dir sí/no o tot el con­trari a aquell referèndum/trampa, el cas és que poti­ne­jar una cons­ti­tució mal gir­bada, que encara que no sigui la nos­tra la patim a cor què vols, és com inten­tar lle­par la fulla d’un gani­vet esmo­lat i pre­ten­dre sor­tir-ne sense ni un petit tall a la llen­gua. Recordo una entre­vista de fa una bona pila d’anys al soci­a­lista Jordi Solé Tura en què li pre­gun­ta­ven, pre­ci­sa­ment, per la reforma de la Cons­ti­tució i els bene­fi­cis que això podia com­por­tar per a Cata­lu­nya. La seva res­posta va con­ver­tir-se en una altra pre­gunta que con­vi­dava a la reflexió. “Algú li asse­gura a vostè que una reforma de la Cons­ti­tució no ens pot dei­xar pit­jor del que estem?” I lla­vors, Solé Tura, va con­ti­nuar amb un adver­ti­ment: “Compte amb els can­vis que podrien intro­duir els naci­o­na­lis­tes espa­nyols.” Suposo que a banda dels del Par­tit Popu­lar, Solé Tura també deu­ria pen­sar en els de casa seva PSOE/PSC. Te raó l’amic Agustí Colo­mi­nes quan diu que l’immo­bi­lisme és el recurs dels temo­ro­sos i els con­ser­va­dors, però passa sovint, i a Cata­lu­nya ho sabem prou bé, que inten­tant avançar per millo­rar, les cla­te­lla­des de vega­des t’arri­ben de totes ban­des. I amb una cata­la­nofòbia des­fer­mada, em temo que aniríem d’Hero­des a Pilat. A més a més, no havíem que­dat que ja havíem pas­sat pan­ta­lla?