DE-CONSTITUCIÓ

De debò que tremolo cada vegada que sento que ses excel·lències del Congrés madrileny tornen amb el ritornello de reformar la Constitució espanyola. Els polítics d’ofici es tornen molt perillosos quan s’avorreixen, perquè llavors es dediquen a repassar temes que dormen al calaix dels impossibles, i mentre canten allò tan castís del pito pito colorito, tiben capriciosament carpetes amanides amb les pitjors de les intencions. Cada any per aquestes dates de celebració constitucional, els entra una mena de fal·lera, un neguit incontrolable, nostàlgies del passat sense el mínim de rigor històric ni tampoc de cap visió assenyada de futur. I cada any el debat també s’inicia amb un protocol estandarditzat, quan hi ha sentències que ja hauríem de tenir coll avall i que no hauríem de repetir com si fóssim una colla de lloros morts de fàstic dins una gàbia de metacrilat. Encara que una gran majoria de catalans no la vam poder votar perquè aleshores encara no havíem bufat les vint-i-una espelmes que ens atorgaven el vistiplau de la majoria d’edat per poder dir sí/no o tot el contrari a aquell referèndum/trampa, el cas és que potinejar una constitució mal girbada, que encara que no sigui la nostra la patim a cor què vols, és com intentar llepar la fulla d’un ganivet esmolat i pretendre sortir-ne sense ni un petit tall a la llengua. Recordo una entrevista de fa una bona pila d’anys al socialista Jordi Solé Tura en què li preguntaven, precisament, per la reforma de la Constitució i els beneficis que això podia comportar per a Catalunya. La seva resposta va convertir-se en una altra pregunta que convidava a la reflexió. “Algú li assegura a vostè que una reforma de la Constitució no ens pot deixar pitjor del que estem?” I llavors, Solé Tura, va continuar amb un advertiment: “Compte amb els canvis que podrien introduir els nacionalistes espanyols.” Suposo que a banda dels del Partit Popular, Solé Tura també deuria pensar en els de casa seva PSOE/PSC. Te raó l’amic Agustí Colomines quan diu que l’immobilisme és el recurs dels temorosos i els conservadors, però passa sovint, i a Catalunya ho sabem prou bé, que intentant avançar per millorar, les clatellades de vegades t’arriben de totes bandes. I amb una catalanofòbia desfermada, em temo que aniríem d’Herodes a Pilat. A més a més, no havíem quedat que ja havíem passat pantalla?