SENTITS DEL NADAL
Objecte de polèmica en l’espai públic secularitzat, el Nadal pot tenir encara sentit?
Entre els grecs, un símbol era un objecte que se’l dividia i les peces del qual un cop reunides permetien fer-se confiança i compartir. Des dels orígens, els cristians han fet servir símbols que han manllevat d’altres contextos i els han transformat segons la seva fe. No són els únics. Per tant, no és d’estranyar que avui els comerciants facin servir el símbol del Nadal per promoure els seus propis interessos. En comptes de replegar-nos en el patrimoni i deplorar l’ús comercial que se’n fa, no és més útil retrobar la pròpia dinàmica que va donar origen a aquesta festa i buscar el seu valor de trobada per a l’ésser humà que som?
Una mica de decapatge
A Occident, la festa de Nadal va aparèixer a Roma a mitjans del segle IV. S’acabava de sortir de les persecucions i aquestes van deixar empremtes profundes en la comunitat creient. Circulaven llistes de màrtirs que nodrien la pietat popular. Era el moment de l’afirmació pública de la seva esperança i de les seves conviccions. Un mosaic romà de l’època és una bona indicació de l’estat d’ànim de la gent (mosaic de volta de finals del segle III trobat a les grutes sota la basílica de Sant Pere del Vaticà, al sostre de la tomba del Papa Juli I). Aquest representa el Crist Sol, dret sobre un carro triomfal. Pel que fa al Sol, sabem que els romans celebraven el solstici d’hivern, aquell moment de l’any en què els dies s’allarguen. Hi veien la victòria del Sol sobre les tenebres i aquest esdeveniment comportava múltiples harmònics. L’imperi el va utilitzar ràpidament per celebrar l’emperador i sacralitzar així el seu domini.
Ara bé, les comunitats cristianes van patir persecucions imperials. Quan es va establir la pau, van desafiar públicament el culte oficial que feia de l’emperador un ésser diví i legitimava totes les opressions. Per a aquelles primerenques comunitats, el Crist vivent és el veritable sol. És ell qui dona sentit a tots els màrtirs coneguts. L’assumpte va ser molt fàcil si es té en compte que la resurrecció d’aquells màrtirs s’entenia com el seu “naixement al cel”. L’associació amb el naixement de Crist, a la ciutat de Betlem, reconeguda pels càntics celestials i anunciada als pastors, uns mal vistos de l’època, es va produir llavors de manera molt natural. La festa connotava així un potencial polític i social evident. S’estava lluny del “petit Jesús”.
Entre els cristians orientals, des de finals del segle II, ja s’havia integrat una festa de la il·luminació de Crist amb motiu de les festes del solstici d’hivern i les litúrgies insistien en la il·luminació rebuda per Jesús de Natzaret en el moment en què va ser batejat per Joan al Jordà. Aquesta llum portada per Crist es va reflectir a tota la humanitat. Després de molts anys, aquesta festa va ser reconeguda per les comunitats de Roma que la van celebrar a principis de gener en el que esdevindrà la festa de l’epifania (la manifestació) de la llum divina en la vida i la mort de Crist, llum oferta a totes les nacions representades pels Reis Mags de l’Orient.
No cal dir que la festa coneixerà altres transformacions al llarg dels anys. Coneixem la influència de Francesc d’Assís, que, en l’edat mitjana, en una època en què creixeran les diferències econòmiques i les guerres entre ciutats estat engendraran misèria i mort, es va comprometre a posar-se al costat de tots aquells que no tenien cap importància ni poder en la societat comercial emergent.
Alguns afirmen que l’acollida que va rebre dels camperols pobres el va impulsar a celebrar la missa de Nadal amb ells. I així va fer la seva aparició al pessebre el bou i l’ase, afegint-hi una connotació bucòlica. Aquesta entrada de les persones empobrides en la comprensió del Nadal influirà en la vida de les comunitats cristianes durant segles. Encara avui en trobem restes, a les nostres riques societats, gràcies als nombrosos recaptes d’aliments que abunden amb motiu de les festes, que són rastres d’una antiga solidaritat social.
Finalment, cal afegir el personatge del bisbe Nicolau, que, segons la llegenda, va denunciar un comerciant corrupte que matava infants per tal de vendre la seva carn als seus clients? Recuperat per Amèrica, després de passar de Turquia a Rússia i Alemanya, es va convertir en el Pare Noel que es passeja amb els seus rens pel llunyà nord i que s’introdueix a les cases per deixar-hi els molts regals que els petits –i grans– trobaran quan es despertin.
La nostra societat treballadora no es queda enrere quan ha inventat els nombrosos àpats d’empresa, una oportunitat, en el millor dels casos, per reunir-se en un espai diferent al del treball o, en el pitjor, per desfogar-se i així oblidar que l’empresa ha codificat les formes d’integració a la societat. Recuperació menor de la festa, però que no obstant mostra la seva funció simbòlica en el nostre imaginari col·lectiu.
Una ruptura amb l’ordre establert
Retinc d’aquesta llarga història d’una festa popular la funció de ruptura que vehicula i autoritza. Originàriament la festa del solstici d’hivern, que celebrava la victòria del Sol sobre les tenebres, esdevindrà, sota la influència cristiana, la festa de Crist Ressuscitat que dona sentit al sacrifici dels màrtirs o que uneix tots els buscadors de llum i de sentit. Aquesta ruptura esdevindrà més social amb l’opció pels pobres, es vestirà de fantasia i de lligams familiars amb la vella soca... amb l’importat ancià vestit de vermell i trobarà harmònics de la “festa dels ximples” medieval a les nostres sofisticades oficines on sovint impera l’esclavatge assistit per l’ordinador. Podria ser que aquesta capacitat disruptiva que inclou la festa de Nadal segueixi sent el nucli dur que ens cal protegir? Tota festa comporta una certa ruptura amb la quotidianitat. La festa de Nadal és especial perquè ofereix diversos matisos. Sembla una melodia de jazz que tothom pot taral·lejar i transformar al seu gust barrejant-la amb la dels altres i que acaba tenint sentit si es produeix una trobada. Si hi ha ruptura, també és per obrir la quotidianitat a una altra cosa. Si el tall existeix, és per imaginar una altra via i iniciar una altra continuïtat. Que les minories cristianes esdevinguessin subjectes de l’imperi sense necessitat de divinitzar-lo; que les persones excloses aixequessin el cap car “al nostre Déu li agrada més la bona gent que l’or i l’argent” (antic càntic medieval); que el mercat laboral ocupi el seu lloc, però no tot: tants matisos, que, al llarg dels segles, han dibuixat els contorns d’una vida en societat que fa espai per a tothom i obre la persona a tot l’univers que conté. En canvi, si es buida de la seva força de ruptura, la festa de Nadal esdevé la cursa frenètica i absurda per comprar, la misèria concedida als pobres per alleugerir una consciència congestionada per uns àpats o fins i tot la solució fàcil per evitar posar en perill el totpoderós mercat laboral.
Si bé és cert que el símbol continua sent una moneda de canvi, també ho és la festa de Nadal. Igual que amb el símbol, cadascú en posseeix un tros. A ell li correspon aportar-ho perquè es puguin dur a terme unes trobades i que la ruptura que la festa de Nadal conté formi part de les nostres relacions socials així com de les nostres recerques més personals. El sentit, és a dir, una pista, una direcció, una nova orientació podrà sorgir. La qüestió és encara més urgent a mesura que s’està formant un nou imperi en el qual el mercat brilla amb llum pròpia. Les víctimes ja no es poden comptar, però massa de nosaltres acceptem de jugar al joc del gran carrusel en el qual girem sense rumb. Estem, de fet, a l’avantguarda de la vida moderna, però ja no sabem on anem. Els nostres models socials o polítics estan esgotats. I tanmateix, els ulls dels infants del demà ens qüestionen: “No estem al món!”, escrivia en lletres de foc Arthur Rimbaud. Aleshores els nostres avantpassats tenien raó? Efectivament, el naixement estaria davant nostre, com una pregunta oberta, una pista a seguir.
