VALTÒNYC

Quan vam saber aquesta setmana que el Tribunal belga havia denegat (una altra vegada) el lliurament de Josep Miquel Arenas a Espanya no vaig poder evitar plorar. D’alegria, és clar. Un passet més, gairebé el definitiu, per assolir per fi la tranquil·litat que aquest jove mallorquí es mereix. No vaig poder evitar pensar en la seva mare, una dona lluitadora, humil i treballadora que va fer tirar endavant el seu fill i mai no va deixar de ser al seu costat. Tret dels seus últims moments de vida, quan aquesta terrible pandèmia i la impossibilitat que el seu fill viatgés al seu costat van fer que no es poguessin acomiadar amb una abraçada. Cada victòria del Josep l’he viscuda pensant en ella. Sentint que, com a mare, sens dubte és qui més ha patit cada dia pel seu fill. Sabent, com ella millor sabia, la veritat: qui és el seu noi, que no era dolent. Mai no ho va ser. I no mereixia tot el que va patir.

A Espanya es treuen les coses de polleguera. Aquesta actitud absurda del pare fatxa, de l’autoritari que ho imposa tot pels “seus collons” encara que no tingui raó. Perquè cal fer cas de l’autoritat i punt. “Perquè sí” o “perquè no”. I això està arribant massa lluny. Ho ha dit Amnistia Internacional, encara que és evident. Que no es pot ficar a la presó un noi per haver dit coses que ens puguin semblar brutals. Que no. Que pensar, que parlar mai no pot ser delicte, per molt terrible que sembli el que es pensa o es diu.

Avui seria impensable veure coses que es van veure a principis dels vuitanta, quan hi havia tal necessitat de llibertat que l’important era exercir-la, més enllà de la “qualitat” del contingut. El que era rellevant llavors era presumir i veure qui la deia més grossa. I el millor era que no passés res.

Quaranta anys després, l’autocensura s’imposa. La gent parla baixet. Menteix per no tenir problemes. S’amaga darrere dels altres. Ens hem quedat amb el pitjor dels temps passats: fer veure que hi ha llibertat quan en realitat exercir-la et porta a la presó tres anys com pretenen fer amb Valtònyc. Encara sort que els belgues alguna cosa saben de llibertats. No els ha importat haver de reconèixer que les seves lleis necessiten un repàs. No com a Espanya, on sembla que no tocar la Constitució és la consigna de tots els governs. Inclòs aquest, el “més progressista”, que és precisament el que més destrossa està fent amb les llibertats de la ciutadania. L’esquerra covarda, aquella mateixa que va encarregar al Josep una cançó per a un programa de Pablo Iglesias, aquella que no s’ha dignat mai a agafar un avió i acostar-se a fer-li una abraçada. Penso en la mare del Josep i espero que l’11 de gener aquest malson acabi per sempre. Perquè una mare no es mereix el que ha viscut aquesta dona. I Valtònyc tampoc.