LA FETOR DE LES CLAVEGUERES

No cal tenir gaire perspicàcia per adonar-se que el comissari José Manuel Villarejo és un mentider compulsiu. Tampoc per saber que quan acciona el ventilador ho fa impel·lit per un desig de venjança i una ira incontenible cap a Félix Sanz Roldán, exdirector del Centre Nacional d’intel·ligència (CNI), la persona que li va desballestar el xiringuito amb què va arribar a acumular un patrimoni calculat en 20 milions d’euros, 16,7 dels quals són béns immobles a Espanya, l’Uruguai i República Dominicana. Tampoc cal ser un analista excessivament dotat per adonar-se que quan declara al seient dels acusats o davant els mitjans de comunicació actua com un mul desbocat, només mogut per l’ànim de llançar quatre guitzes a la primera ombra que arreplega i que, en la seva estratègia de defensa, acostuma a deixar anar bombes de fum amb què intenta desviar l’atenció o desconcertar els seus adversaris; unes bombes que poques vegades acompanya de documents o de proves concloents, per molt que insinuï que vagin als seus arxius o que els alliberin.

Tot això ho sabem, però també sabem que va ser ell qui va revelar part dels draps bruts de l’emèrit, abastament demostrats per altres fonts. I també sabem que va ser ell qui al seu dia va afirmar que alguns magistrats del Suprem havien format part del Tribunal d’Ordre Públic (el temut TOP). I també que va ser ell qui va confirmar, a través de les seves agendes, “l’operació il·legal per salvar el PP i Rajoy” (El País). És evident, doncs, que no tot el que diu Villarejo és fals. En qualsevol cas, allò que resulta incomprensible és que davant de l’acumulació de tantes acusacions i tants dubtes (alguns de ratificats per altres fonts) no sigui possible obrir una comissió d’investigació o aprovar una compareixença que posi negre sobre blanc i que permeti conèixer a fons l’anomenada operació Catalunya, el 17-A o el cúmul de dossiers, informes i atestats que han servit per incriminar persones a les quals ha interessat retirar de la circulació. Altrament, planaran per sempre els dubtes sobre un estat que, pel que sabem, ha sobrepassat tota mena de límits i s’ha mogut còmodament entre la fetor de les clavegueres.