Opinió
I SI FOS VERITAT?
L’agent d’intel·ligència José Manuel Villarejo, estret col·laborador del CNI fins que va ser detingut i empresonat el dia 3 de novembre del 2017 –curiosament un dia després que mig govern de la Generalitat fos empresonat per l’astut i condecorat jutge Llarena en compliment de la fase “executeu” de l’operació Catalunya en què el mateix senyor Villarejo havia participat (la feina ja estava feta, sabia massa coses i ja no era útil)–, ens ha vingut a dir en el judici del cas Tàndem que es jutja a l’Audiencia Nacional que en l’origen dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost del 2017 hi ha un capítol més de l’anomenada operació Catalunya. Ras i curt.
Ho ha declarat certament en la seva condició d’acusat –i, per tant, amb dret a dir el que vulgui en exercici del dret de defensa–, però sense oblidar que ho diu un agent col·laborador del CNI, com la fiscalia de l’Audiencia Nacional ha hagut de reconèixer finalment a contracor, ja que l’estratègia inicial era relegar-lo a excomissari de policia jubilat per tal que allò que pogués dir al judici no tingués gaire transcendència mediàtica ni recorregut judicial. Per tot plegat, cal ser cauts, òbviament.
Com molts sabeu, juntament amb el company Jaume Alonso-Cuevillas, ens encarreguem de la defensa d’en Javier Martínez –el pare del petit Xavi, que va morir a l’atemptat de la Rambla de Barcelona– en l’anomenat judici del 17-A. Si bé des d’un primer moment sempre vam dir que en aquesta causa hi havia coses que ens grinyolaven i que teníem la sensació que ens estaven donant gat per llebre –no es volien investigar les relacions entre l’imam de Ripoll i el CNI, les responsabilitats de l’Estat en permetre la venda dels precursors explosius en qualsevol establiment sense control o la suposada mort de l’imam de Ripoll a la casa d’Alcanar, quan després de l’explosió la seva furgoneta va sortir precipitadament de la urbanització i no hi ha cap prova biològica concloent que acredités la seva mort...–, vam optar per fer una defensa tècnica i exprimir cadascuna de les proves que ens van presentar, i deixar molts interrogants oberts perquè sempre hem sabut que tard o d’hora la veritat judicial pot acabar donant un tomb, ja sigui pels recursos que hi ha pendents de resoldre o per la revisió que d’aquestes decisions es puguin fer en instàncies internacionals.
Amb el que no comptàvem és que allò que era un atemptat gihadista perpetrat per una cèl·lula terrorista dirigida per l’imam de Ripoll i executat per un grup de joves fortament adoctrinats en les creences d’Estat Islàmic, ara se’ns digui, per algú que ho pot saber, que tenia un objectiu polític: donar un ensurt a la societat catalana en ple mes d’agost per veure si així es desactivava el referèndum convocat el dia 9 de juny del 2017 i que s’havia de celebrar l’1-O.
L’ENCAIX DE LA TESI VILLAREJO
Com a advocat que vaig ser present en totes les sessions del judici del 17-A, he intentat fer encaixar les tesis del senyor Villarejo en allò que va acabar passant, que es va declarar provat en sentència –encara no ferma– i en allò que es va impedir investigar i, certament, tot pren un nou sentit.
Ara bé, realment em costa imaginar quina ment malaltissa va poder idear un possible capítol titulat Agosto 2017. Susto Cataluña. Terrosimo jihadista. Explosión terrorista controlada. Objetivo Sagrada Familia. Nivel 5 alerta terrorista. Desembarco fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado y ejército. Mossos no acceso CITCO. Desarticulación celula en Ripoll. Cataluña sin la protección del Estado no puede pretender la independència (ho he escrit en castellà no per fer por..., sinó perquè tingui més força narrativa).
Si fem cas de Villarejo, i repassem novament els fets, tenim que Abdelbaki es-Satty es trasllada a Ripoll el 2015 –per què Ripoll?, bressol de la cultura catalana– a exercir d’imam després de ser captat pel CNI a la presó de Castelló com a confident a canvi de no ser expulsat al Marroc.
A finals del 2015, se’n va a una mesquita de Bèlgica, i al voltant del mes d’abril del 2016, rep una trucada dels serveis secrets –ho va declarar el president d’aquesta mesquita, el senyor Soliman– i, casualment, torna a Ripoll a fer d’imam en una nova mesquita que és constituïda des de Madrid –no a Ripoll– el desembre del 2015 i que només s’activa quan ell arriba. Allà fa la captació de tot el grup de joves que anirà adoctrinant en el gihadisme.
Curiosament, l’imam mai compra res, ni busca diners per finançar les compres, i tot ho fan els joves, que no troben cap impediment per adquirir els precursors per fabricar els explosius que emmagatzemen a la casa d’Alcanar, propietat d’un banc, l’última d’una urbanització sense asfaltar amb tot de veïns estrangers que només hi passen les vacances.
La ciberseguretat no funciona, ja que tant l’imam com els joves fan milers de cerques sobre explosius i objectius terroristes durant el 2017, i el CNI no detecta res. Compren multitud de telèfons i targetes prepagament amb números conspiratius i usen noms falsos, i ningú dels serveis secrets se n’assabenta?
L’imam, entre el 18 de juliol i el 9 d’agost del 2017, se’n va al Marroc, i la policia espanyola –que després de l’atemptat serà enviada allà per recollir mostres d’ADN dels familiars de l’imam– no és capaç de saber on va estar, malgrat que té esposa i nou fills i que es troben factures de llum i aigua d’un pis de Tetuan a la furgoneta d’Es-Satty i ni tan sols hi van a preguntar.
I el més inquietant, la nit del 16 d’agost, la casa d’Alcanar explota –sense que els Tedax hagin pogut descartar que l’explosió es podria haver provocat llançant una bomba de mà des del carrer (se’n van trobar nou de preparades)–, i un minut després la furgoneta d’Es-Satty surt disparada cap a la sortida de la urbanització. Qui la conduïa? Mai s’ha investigat.
Aquesta explosió “provocada” potser havia de ser l’ensurt que hauria posat en alerta màxima per amenaça gihadista Catalunya. A partir d’aquí, s’hauria estès la por, deixant passar uns dies per donar temps a l’imam a desaparèixer –Villarejo va usar l’expressió “cuando se les murió el imán”, no cuando murió–, i aleshores les forces i cossos de seguretat de l’Estat haurien fet una gran operació policial neutralitzant tots els terroristes, amb el benentès que l’imam havia mort en l’explosió juntament amb els dos altres terroristes.
El destí, però, va voler que un d’aquest joves, Mohamed Houli, inexplicablement sobrevisqués a l’explosió de la casa, i quan tot semblava sota control, l’endemà, el 17-A, la resta de membres de la cèl·lula, en veure’s descoberts, van optar per anar a la Rambla de Barcelona (un d’ells) i a Cambrils (els altres) i perpetrar els atemptats que acabarien causant mort i desolació. Per això els havien preparat.
Ningú, però, comptava amb l’eficàcia dels Mossos, i per això les reunions van ser tan tenses entre els alts comandaments policials i polítics, perquè res era com s’havia previst. Ho ha dit Villarejo: “Hi va haver un error de càlcul i se’ls va descontrolar.” El contratemps va ser que el comando terrorista no era fictici, sinó ben real i sanguinari.
Per això, davant el desastre que s’havia provocat –qui crea un risc ha d’assumir-ne totes les conseqüències– han quedat molts aspectes per investigar a fons, entre els quals una trucada que Younes Abouyaaqoub va rebre d’un telèfon de Madrid quan s’estava amagant de la policia després de l’atemptat, o saber qui va entrar, el dia 18 d’agost, a la bústia morta d’un compte de correu electrònic totalment identificat on es van comunicar dues persones. Era l’imam buscant respostes?
Massa preguntes i massa incògnites per tornar a investigar. Ho vam intentar durant el judici del 17-A amb el que llavors sabíem, però l’Estat es va tancar amb pany i forrellat. Amb el que sabem ara, tot agafa una altra dimensió. Potser és un bon moment per recordar allò que cantava Serrat: “Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio.”
