LA PASTANAGA DE L’ESTATUT

Salvador Illa, en el seu imaginatiu paper de president d’un govern inexistent, va recollir el testimoni de Miquel Iceta l’estiu passat quan, sense ni despentinar-se, va treure’s de la jaqueta la vella proposta d’un nou estatut per recuperar la “concòrdia i la convivència” en una Catalunya “devastada” per deu anys de procés independentista. L’anunci va passar amb més pena que glòria, bàsicament perquè sonava a acudit suat o a presa de pèl venint d’un dirigent del partit afí a un PSOE que es va vantar al seu moment d’haver-se carregat la llei catalana aprovada pel Parlament el 2006. Un estatut que el Tribunal Constitucional va acabar d’esmicolar el 2010 i que va iniciar el camí cap al referèndum de l’1-O.

Illa va tornar a insistir amb la pastanaga de l’estatut la setmana passada en un acte a Madrid, tan sols vint-i-quatre hores després que el president Aragonès visités la capital espanyola per reclamar a Pedro Sánchez valentia per resoldre el conflicte català a través d’un referèndum pactat. El cap de l’oposició catalana va ser l’encarregat de transmetre que, de referèndum res, però que d’estatut en podríem parlar. Un altre cop. Aquesta mateixa setmana, la fins ara delegada del govern, Teresa Cunillera, hi ha insistit en una de les entrevistes de comiat del càrrec, com a única solució de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Els socialistes catalans estan tan desesperats davant la inoperància del govern de Madrid de posar fil a l’agulla al diàleg que han deixat de banda la més petita mostra de dignitat i han tornat a desenterrar una via més que morta i superada en què no creuen ni ells mateixos. És l’estratègia tan nostrada i espanyola de deixar passar el temps, d’esperar que es refredin les ànsies independentistes o que el discurs sobiranista es torni a tancar dins de casa i s’oblidi d’omplir els carrers. Potser sí que les consignes han abaixat el to i a tots ens pesen els anys de lluites compartides, però pensar que una gran majoria de catalans tornaran a creure en les promeses incomplertes d’un partit sense paraula és, com a mínim, arriscat. I de mala persona.