COBRAR I NO TREBALLAR

La conjunció de circumstàncies poc honorables que s’han revelat al voltant del permís per edat de què gaudeixen els funcionaris del Parlament s’ha amassat mediàticament molt bé excitant la consciència popular de culpabilitat pel fet de cobrar sense treballar. Què deu tenir, això, de particular, en un estat on la primera autoritat fa exactament el mateix? Quantes càtedres universitàries trobaríem en una situació similar? I entre el professorat de l’ensenyament, quants casos d’absentisme crònic podríem detectar? I en els estaments que depenen de les administracions públiques, quants treballadors trobaríem fent-hi la viu-viu? I als consells de direcció i d’administració de les empreses, quants n’hi ha que cobren per escalfar-hi una cadira de tant en tant, siguin o no de la nissaga política? I a la bossa de l’atur, quin percentatge de frau s’hi encaua? I als fons de benestar social? I a les cambres parlamentàries i a les corporacions, quants representants públics hi ha que cobren per anar-hi a fer piló? Menys escarafalls i més eficiència, si us plau.