COBRAR I NO TREBALLAR

La con­junció de cir­cumstàncies poc hono­ra­bles que s’han reve­lat al vol­tant del permís per edat de què gau­dei­xen els fun­ci­o­na­ris del Par­la­ment s’ha amas­sat mediàtica­ment molt bé exci­tant la consciència popu­lar de cul­pa­bi­li­tat pel fet de cobrar sense tre­ba­llar. Què deu tenir, això, de par­ti­cu­lar, en un estat on la pri­mera auto­ri­tat fa exac­ta­ment el mateix? Quan­tes càtedres uni­ver­sitàries tro­baríem en una situ­ació simi­lar? I entre el pro­fes­so­rat de l’ense­nya­ment, quants casos d’absen­tisme crònic podríem detec­tar? I en els esta­ments que depe­nen de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, quants tre­ba­lla­dors tro­baríem fent-hi la viu-viu? I als con­sells de direcció i d’admi­nis­tració de les empre­ses, quants n’hi ha que cobren per escal­far-hi una cadira de tant en tant, siguin o no de la nis­saga política? I a la bossa de l’atur, quin per­cen­tatge de frau s’hi encaua? I als fons de benes­tar social? I a les cam­bres par­la­mentàries i a les cor­po­ra­ci­ons, quants repre­sen­tants públics hi ha que cobren per anar-hi a fer piló? Menys esca­ra­falls i més eficiència, si us plau.