JUSTÍCIA PER A SÍRIA

La guerra de Síria ha estat de les més cruels dels darrers anys. El país ha estat castigat per un conflicte que ha suposat la destrucció de moltes ciutats i del teixit econòmic i social. Abans de començar la guerra es comptava que a Síria hi vivien més de 20 milions de persones. Ara, la xifra ha disminuït fins als 17,5 milions. Aquests números fan esfereir, perquè a banda dels milers de morts –els darrers càlculs de les Nacions Unides ja enfilen el nombre a 500.000 persones–, hi ha milions de persones que han hagut de marxar de casa seva i que encara no hi han pogut tornar.

Empoderada per les revolucions que estaven tenint lloc en països veïns –a Tunísia havia caigut el dictador Ben Ali, a Egipte la plaça Tahrir era un clam contra Mubàrak i a Líbia el tron de Moammar al-Gaddafi començava a trontollar–, una part de la societat civil siriana va començar a sortir al carrer en contra del seu mandatari, Bashar al-Assad. Cada divendres, les protestes es repetien i anaven apujant de to. La resposta de l’exèrcit sirià va ser fulminant. Començava aleshores un conflicte armat entre els partidaris de l’statu quo i els que veien una escletxa per posar fi al clan dels Assad, que des dels anys setanta del segle XX ocupava el poder al país. Aquests primers manifestants, que després van començar una batalla contra el règim, no en van calcular la força ni les conseqüències. Tampoc la violència i la repressió a què estaven disposats a arribar. Diferents veus sirianes han explicat l’episodi dels nens de Daraa, una ciutat al sud del país. Se’ls va acudir escriure una pintada a la paret de la seva escola, on es podia llegir que volien més llibertat. Van ser detinguts. Alguns dels cadàvers van ser retornats als seus pares amb signes evidents que havien estat torturats. Les ciutats que més van patir la repressió al principi de la revolució van ser Homs i Hama, dues zones que també ja havien patit la violència del pare de Bashar al-Assad, conegut com el Lleó de Damasc, que havia aniquilat unes protestes que van acabar amb milers de morts l’any 1982. El fill del Lleó de Damasc, Bashar, ha superat el seu pare en el càstig que ha ocasionat al seu poble. Educat a Londres com a oftalmòleg, Bashar havia de portar aires nous i de canvi a Síria. La realitat ha estat que va agafar les regnes del país l’any 2000 i que pràcticament la meitat del seu mandat ha estat marcat per la guerra.

Aviat, també, el conflicte civil es va convertir en una guerra mundial en què diversos països hi van entrar sense cap mena de complex per donar suport al règim d’Al-Assad –com en el cas de l’esmentada Rússia i de l’Iran– o països que frisaven per derrocar-lo, com Turquia –sobretot en els primers compassos del conflicte– o l’Aràbia Saudita. Els Estats Units, i sobretot Europa, van preferir mirar cap a una altra banda. Hi van fer acte de presència quan la irrupció i l’expansió d’Estat Islàmic es va fer del tot insuportable.

Més de deu anys després de l’inici del conflicte, Alemanya és el país que lidera els judicis contra membres del règim sirià. L’audiència de Coblença, a l’oest d’Alemanya, ha condemnat recentment a cadena perpètua Anwar Raslan, exresponsable de la presó d’Al-Jatib, a Damasc. Raslan, de 58 anys, havia format part dels serveis de seguretat del president sirià i ha estat declarat responsable de les tortures a unes 4.000 persones empresonades. És la primera vegada que un membre del règim d’Al-Assad s’enfronta a un cas penal per crims contra la humanitat. Raslan va ser detingut a Alemanya el 2019, després d’haver intentat buscar-hi asil. Per poder condemnar aquest exoficial s’ha pogut fer servir per primera vegada el que es coneix com l’arxiu Cèsar. Aquest és el pseudònim d’un exfuncionari de presons que va aconseguir treure de Síria una gran quantitat d’imatges de cadàvers, molts d’ells amb signes de tortura. Aquesta, tristament, és la prova gràfica dels horrors que s’han perpetrat a Síria. Aquesta setmana ha començat, també a Alemanya, un altre judici contra un metge a qui també s’acusa de tortures.

A principis del 2022, la guerra siriana està gairebé acabada tot i que la violència encara és present en algunes zones. Al-assad se n’ha erigit guanyador amb l’ajuda del seu aliat rus, però es farà difícil dirimir responsabilitats pel que fa al conflicte. El país no forma part de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional (TPI), i això dificulta poder avançar en les investigacions. Els judicis són l’inici d’un camí per depurar responsabilitats que hauria d’arribar a tots els bàndols que han comès atrocitats de manera impune durant tots aquests anys. D’aquesta manera, es podran començar a posar els nous fonaments perquè molts sirians que són refugiats, la majoria malvivint en països de l’entorn, puguin tornar a casa seva de manera segura. Queda molta feina per fer i és urgent impartir justícia. Per la memòria de les víctimes i pels seus familiars. Hi ha tota una generació de nens que no ha pogut assistir de manera normal a l’escola. Encara n’hi ha molts que no ho poden fer i que les úniques pissarres que han vist han estat en un camp de refugiats. Hi ha zones del país –per exemple la capital, Damasc– que ja fa temps que estan immerses en processos de recuperació i on queda poc del rastre de la guerra, però a altres ciutats més castigades els serà més complicat aixecar el vol. El desig és poder tornar a casa.