ANEM PROU BÉ

Potser és que tinc prou memòria històrica i estic prou curat d’espants com a membre de l’espècie humana, però haig de confessar que personalment estic meravellat que amb el tema de la pandèmia anem tan bé. Ep, no és que anem bé, sinó que anem prou bé tenint en compte la magnitud de la catàstrofe que ens va caure a sobre ara fa dos anys. Com que a la vida tot és relatiu i totes les causes i els efectes estan relacionats i connectats, trobo que podria haver anat molt pitjor donades les circumstàncies. I les circumstàncies són un sector públic dèbil, una ciutadania infantilitzada –especialment al primer món– i una política incapaç d’aplicar criteris sense ser presonera de la temperatura ambiental de les xarxes socials, poblades d’una toxicitat molt més perillosa que la del virus de la covid-19.

Amb tots aquests condicionants que convidaven a la catàstrofe, i sense negar que ara mateix estem una mica pitjor que fa dos anys col·lectivament i molt pitjor en alguns casos individuals, és indiscutible que s’ha actuat amb una celeritat i una efectivitat sanitària a curt termini extraordinària, com mai havia passat abans en la història, tot i el desconcert i la dubtosa utilitat d’unes mesures que tardarem anys a saber si van ser encertades.

D’epidèmies i pandèmies, n’hi ha hagut sempre, perquè els virus sempre han estat els nostres enemics més íntims. Però a aquest li hem pres la mesura científicament amb una velocitat extraordinària i una disciplina social col·lectiva inaudita, de vegades amb una certa resignació fatalista, altres cops amb una indignació de baixa intensitat, depenent del moment i de la proximitat amb què ens ha rondat la malaltia.

Sembla que la sisena onada va de baixa i que probablement no serà l’última, tot i que cada vegada, si no s’esguerra res, seran més controlables. Ens hem llançat els plats pel cap discutint cadascuna de les mesures com si tots fóssim experts en la matèria, però en realitat tenint com a vara de mesurar argumental la nostra comoditat o el risc econòmic i laboral que ens comportaven. En general, tots hem tingut la malaltia prou a prop per relativitzar o ajornar la mala lluna i fer una relativa bondat.

A curt termini ho estem fent prou bé, tot i la sensació de caos, perquè una pandèmia és un caos per definició. La preocupació hauria de ser més a mitjà i llarg termini, intentant gestionar l’estrès posttraumàtic col·lectiu, que segur que arriba, i mirant que aquesta experiència ens serveixi per haver après alguna cosa.