TÉ GALONS, ELENA?

Quan un polític acce­deix a un càrrec públic, la seva funció no és ser el pri­mer fun­ci­o­nari del seu depar­ta­ment, sinó apor­tar-hi cri­teri i pro­cu­rar que s’exe­cuti. I si, per acon­se­guir-ho, ha de remoure l’orga­ni­grama, no li ha de fer cap recança ni s’ha d’ama­gar dar­rere els pre­ju­di­cis del bon­rot­llisme perquè no es moles­tin aquells que han d’apli­car les seves ins­truc­ci­ons. Això és el que hem de supo­sar que ha vol­gut fer el con­se­ller Joan Ignasi Elena amb la direcció dels Mos­sos. Als ciu­ta­dans tant ens és que la direcció de la poli­cia sigui solista, coral o simfònica. El que de veri­tat ens importa és que ens pro­te­gei­xin dels mal­fac­tors. I el que ens dis­gusta és que ens pren­guin a tots com a pre­sump­tes delinqüents. Ser­vir o repri­mir? I la veri­tat és que el cos que lide­rava el major Tra­pero era –és encara– tan capaç d’una cosa com de l’altra, per volun­tat o per inca­pa­ci­tat seva. Podríem par­lar del 17-A i de l’1-O, però també del con­trol de les mani­fes­ta­ci­ons, dels des­no­na­ments o del trànsit. A veure si Elena tindrà prou galons.