Fa temps vaig llegir una definició de patrimoni que em va semblar interessant. El que em sap greu és que no en vaig anotar l’autoria, però espero que no m’ho tingueu en compte. Deia que el patrimoni és “allò que encara és visible d’un món que ha esdevingut invisible”. Allò que encara conservem d’un ahir que s’ha esfumat, allò que encara podem preservar d’un passat que s’esborra sense pietat.

Aquests dies ho recordava en saber, astorada, que prop de mig centenar de pobles, esglésies i edificis històrics d’Aran han perdut la protecció de béns d’interès nacional. El procés per catalogar-los es va iniciar en els anys setanta, però mai s’ha completat. I ara, passades gairebé quatre dècades, quedaran orfes. Perquè el Conselh haurà d’iniciar de nou el procés per catalogar-los però la normativa diu que, quan caduquen uns expedients, cal esperar dos anys per tornar-los a iniciar. No entenc com han pogut caducar. Què ha passat? Es tracta de desídia administrativa? Poca consciència social i cultural? Manca de voluntat política? O potser és un compendi de tot plegat? Realment és tan trist com indignant. Sembla que quan es tracta de mantenir viu el nostre patrimoni, sempre arribem tard i malament.

Fa poques setmanes també saltava la notícia del mal estat del patrimoni romànic de l’Empordà. En concret, el cas de l’església de Sant Andreu de Vila-Robau, on ara la Generalitat ha decidit, finalment, fer una intervenció d’urgència per protegir-ne les pintures. Certament aquests són casos concrets, però la llista podria ser infinita. Llocs, espais, monuments que demanen auxili. Que han estat abandonats, que veuen com el silenci s’apodera d’ells. I amb el silenci, la solitud, la tristesa, el desconeixement.

Una societat té el deure de conservar i divulgar el seu patrimoni, tenint en compte, també, que aquest és un element que genera identitat. Perquè posar en valor aquells llocs, espais o elements artístics que expliquen la nostra història és una manera d’entendre una època i d’unir els lligams del passat amb els episodis del present per teixir un futur ben sedimentat.

I això s’aconsegueix cultivant un pensament social que sigui capaç d’apreciar el coneixement històric i el patrimoni cultural. Per tant, és una actitud, un exercici de pedagogia, un interès polític, un reconeixement social i un treball persistent perquè cap lloc, cap obra o poble quedi descuidat, desemparat, desatès.

Però, a més, també seria encoratjador veure que s’actua de manera preventiva i no sempre a toc d’alerta. És a dir, que administrativament s’aposta per definir unes polítiques, a llarg termini, que responguin a les necessitats del nostre patrimoni cultural. I que la preservació sigui continuada, no a cop d’amenaça per part d’un col·lectiu, d’uns historiadors o d’uns veïns que s’exclamen quan veuen que la situació és agònica, desesperant.

Tots aquests pobles, indrets, espais o obres que tenim mig moribundes arreu del país són testimoni del pas del temps i volen aferrar-se a la vida, però els hi posem difícil. Abocar-hi recursos i conservar-los és una manera de dignificar-los, de retornar-los el significat que tenen i que no haurien d’haver perdut mai, de fer-los renéixer perquè esdevinguin cultura, història, esperança i futur. Volen ser protagonistes d’un nou temps perquè tothom pugui conèixer i reconèixer el seu llegat.

Per tant, seria bo que el compromís polític i social sigui ferm, sense excuses ni demores. Un país també s’explica i mostra per la capacitat que té per preservar i conservar el seu patrimoni cultural i per divulgar-lo generació rere generació.