L’escola: Educant per al fracàs

Després de rebaixar durant anys el llistó del coneixement perquè no quedi ningú enrere i de suprimir pràcticament les repeticions de curs per no deixar ressagats, les autoritats educatives han decidit que les assignatures suspeses, que eufemísticament ja es deien “no assolides” passin a considerar-se “en procés d’assoliment”. Ho fan perquè si, malgrat els esforços perquè ningú quedi enrere hi ha algú que hi queda no es desmoralitzi, no sigui que ser qualificat de burro traumatitzi en comptes d’esperonar a deixar de ser-ho.

El més trist d’aquest fracàs del model educatiu és que està promogut des de posicions pretesament progressistes, el principal error de les quals és creure que l’esforç i la competitivitat són coses de dretes i perjudicials. Amb plantejaments com aquests, que tracten la mainada d’angelets que no cal importunar amb exigències ni gaire sacrifici, el sistema educatiu posa els nens als peus dels cavalls de les oligarquies que necessiten exèrcits d’ignorants, legions d’indocumentats, ramats de xais que segueixin sense criteri les consignes que perpetuen la desigualtat. I llança l’escola pública a la subsidiarietat, perquè els pares amb tres dits de front i prou diners a les butxaques, o prou criteri per orientar l’economia familiar en benefici dels fills, els portaran a les privades on la formació sigui més exigent.

Esforç, sacrifici, superació, frustracions i desenganys en el camí del coneixement no són eines dolentes. Utilitzades en benefici de pocs són, certament, explotació capitalista. Quan reverteixen, en canvi, en la millora de la comunitat, són progrés i civilització. No és el mètode, el que falla, sinó la finalitat. Desincentivar els valors del treball, la lluita personal fa la feina bruta a aquells que es beneficien de la ignorància i indolència per explotar, per subjugar i per tenir la ciutadania anestesiada amb festivals de la cançó, partits de tennis èpics i altres fumades d’opi que emboiren la realitat. Com diu l’adagi, sempre que hi hagi ases, hi haurà gent que hi anirà a cavall.

La mainada no són ni salvatges per ensinistrar, si cal a hòsties, com quan jo anava a escola, ni com ara mascotes per consentir o joguines trencadisses. Són persones que es van fent, que no es fan soles i que hauran de sobreviure amb el que siguin capaços d’aconseguir gràcies a tot allò que hagin après. A tot allò que hagin après a guanyar-se valent-se per ells mateixos. No fem de l’escola un tobogan que comença a la llar d’infants i acaba, després d’un descens suau, en una societat de fracassats.