LES LLIÇONS DEL CAS JUVILLÀ

“Atesa la lite­ra­li­tat dels acords de la Junta Elec­to­ral Cen­tral del 20 i 27 de gener del 2022, per impe­ra­tiu legal i per evi­tar el risc d’incórrer en qual­se­vol mena de res­pon­sa­bi­li­tat dis­ci­plinària, comp­ta­ble o penal, i sens per­ju­dici de la posició pro­ces­sal defen­sada pel Par­la­ment de Cata­lu­nya davant la sala ter­cera del Tri­bu­nal Suprem, la secretària gene­ral ha donat ins­truc­ci­ons perquè no es desa­ten­guin el que exi­gei­xen els acords de la Junta Elec­to­ral Cen­tral esmen­tats.” Aquest és el frag­ment que publi­cava aquest diven­dres el But­lletí Ofi­cial del Par­la­ment de Cata­lu­nya en què es feia efec­tiva la baixa de Pau Juvillà i Balles­ter com a dipu­tat. El cas de l’exdi­pu­tat de la CUP ha estat un nou bany de rea­li­tat, tal com va ser-ho la inves­ti­dura fallida de Car­les Puig­de­mont o la reti­rada de l’escó de Quim Torra. Els pro­ta­go­nis­tes han can­viat (poden posar-hi els noms vostès matei­xos), el joc de retrets i de focs d’arti­fici s’ha repe­tit, però el resul­tat ha estat exac­ta­ment el mateix, tan pre­vi­si­ble com una tele­no­vel·la ensu­crada: sub­missió a les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les, que seguei­xen mar­cant el ritme de la política cata­lana i deci­dint qui pot ser dipu­tat, pre­si­dent o uixer del Par­la­ment.

Abans-d’ahir, el vice­pre­si­dent de la cam­bra en la legis­la­tura ante­rior, Josep Costa, ho expres­sava així de clar: “Mai no hau­ria ima­gi­nat que el Par­la­ment renun­ci­a­ria explícita­ment a la seva sobi­ra­nia en un dic­ta­men votat pel ple i publi­cat al diari ofi­cial. No era això, com­panys, no era això.” Però ha estat així, i la tren­ca­dissa del 52% inde­pen­den­tista (que, en rea­li­tat, fa temps que és una sim­ple ficció) s’ha tor­nat a fer evi­dent davant el des­con­cert i la indig­nació de la ciu­ta­da­nia. Amb aquest nou esce­nari de frus­tració, es fa difícil extreure lliçons, més enllà de la que el temps situa tot­hom al seu lloc o que la ges­ti­cu­lació i la puresa són com­pli­ca­des de man­te­nir quan es passa de l’opo­sició al govern. En tot cas, la més impor­tant seria que, o bé les for­ces inde­pen­den­tis­tes aca­ben accep­tant que viuen con­dem­na­des –com Aure­li­ano Buendía– a cent anys de soli­tud, o bé s’asse­uen una vegada per totes i inten­ten lli­mar les seves diferències estratègiques, ni que sigui només per fer front a la repressió i per estal­viar-nos tants des­propòsits acu­mu­lats.