TRIBUNALS REBELS

Sem­pre insis­teixo sobre aquest tema, però crec que és una de les claus a través de les quals s’expli­quen mol­tes de les coses que suc­ce­ei­xen, dia a dia, a Espa­nya i que van gene­rant una diferència abis­mal entre la manera com aquí s’inter­preta el dret i com es fa a la resta d’Europa. Em refe­reixo a com es fa als països autènti­ca­ment democràtics, països dels quals cada vegada estem més allu­nyats per raons que els qui en són res­pon­sa­bles algun dia hau­ran d’expli­car.

El dret, que per al que aquí m’interessa dir no és res més que una tècnica de reso­lució de con­flic­tes, en funció de com s’inter­preti donarà uns resul­tats o uns altres, i a l’Estat espa­nyol fa dècades que l’inter­pre­ten d’una manera que no ajuda gens a avançar cap a una con­so­li­dació democràtica que és l’etapa encara no assu­mida del procés de tran­sició ini­ciat amb la mort de Franco. Molt al con­trari, veiem com és, jus­ta­ment, aquesta errònia i anti­de­mocràtica inter­pre­tació del dret la que va llas­trant el procés demo­cra­tit­za­dor i d’inte­gració en una Unió Euro­pea on aques­tes pràcti­ques cada vegada es com­pre­nen i es tole­ren menys.

En rea­li­tat, aques­tes pràcti­ques són jus­ta­ment les que ens van allu­nyant, a poc a poc però irre­me­ia­ble­ment, d’un entorn que seria el port més segur on aixo­plu­gar-nos davant el res­sor­gi­ment del fei­xisme, davant un nou empo­de­ra­ment dels qui, amb un menys­preu abso­lut pels drets humans, han regit els des­tins de l’Estat durant dècades. En els últims anys, quan els sec­tors més ran­cis i reac­ci­o­na­ris s’han sen­tit, un cop més, sufi­ci­ent­ment forts és quan han començat a treure’s la careta i a uti­lit­zar, ober­ta­ment, el dret no com una tècnica de reso­lució de con­flic­tes, sinó com un ins­tru­ment amb el qual per­fi­lar un model de soci­e­tat incom­pa­ti­ble amb la per­manència de l’Estat espa­nyol a Europa.

Hi ha una tensió per­ma­nent entre les visi­ons que tenim uns i altres sobre com ha de ser entès i inter­pre­tat el dret. Men­tre uns advo­quem perquè s’enten­gui com una tècnica de reso­lució de con­flic­tes, d’altres, molt al con­trari, l’uti­lit­zen com una eina per cise­llar la soci­e­tat a imatge i sem­blança d’uns temps pas­sats als quals ens pre­te­nen retro­treure, cosa que clara­ment estan acon­se­guint.

Els exem­ples sobre aquesta errònia manera d’abor­dar con­flic­tes, situ­a­ci­ons i casos i d’apli­car el dret són molts, segu­ra­ment més dels que una soci­e­tat que es digui democràtica es pot per­me­tre i, no obs­tant això, no sem­bla que pre­o­cupi ningú. I als que sí que ens pre­o­cupa, ens inten­ten silen­ciar, també repri­mir.

El meu plan­te­ja­ment sobre aquest tema no és nou, sinó molt ante­rior a la defensa dels exi­li­ats, però el seu cas és, sens dubte, el que ha permès, millor que cap altre, posar en evidència aquesta pràctica que tant mal fa no només a Espa­nya, sinó a tot aquell que es topa amb aquesta inter­pre­tació del dret i, per què no dir-ho, a la mateixa Europa, que es veu arros­se­gada cap a un punt que ja fa dècades que pen­sa­ven que Espa­nya havia superat.

Drets fona­men­tals com la lli­ber­tat d’expressió, la lli­ber­tat de cir­cu­lació, la par­ti­ci­pació política i molts d’altres estan sent res­trin­gits de manera sis­temàtica en un procés cada cop més asfi­xi­ant i que, per molt agut que sigui, con­ti­nua sem­blant nor­mal tot i que no ho és. Que Valtònyc s’hagi hagut d’exi­liar, que Pablo Hasél sigui a la presó o que, seguint amb exem­ples simi­lars, Albert Bai­ges es vegi enfron­tat a un judici a l’Audi­en­cia Naci­o­nal per un pre­sumpte delicte de calúmnies i injúries a mem­bres de la casa reial són clars exem­ples del que estic dient i, encara pit­jor, d’un fet més greu: la rebel·lia en què les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les s’han col·locat res­pecte al dret de la Unió, a les sentències del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) i del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH).

Sí, la posició no és de des­co­nei­xe­ment, sinó de rebel·lia perquè no són ni una, ni dues ni tres les vega­des que aquests tri­bu­nals han indi­cat a les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les que hi ha deter­mi­nats delic­tes que són con­tra­ris als prin­ci­pis democràtics o, direc­ta­ment, incom­pa­ti­bles amb les nor­mes que con­te­nen la Carta dels Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea i el Con­veni Euro­peu de Drets Humans, res­pec­ti­va­ment.

Les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les no només actuen d’una manera que és incom­pa­ti­ble amb el dret de la Unió, i no només ho fan en rebel·lia res­pecte als cri­te­ris esta­blerts pels alts tri­bu­nals euro­peus, sinó que, a més, han acon­se­guit una cosa que està pas­sant des­a­per­ce­buda però que no deixa de ser relle­vant: han tren­cat l’ano­me­nat diàleg entre tri­bu­nals, de manera que tot allò que no encaixa en les seves par­ti­cu­lars mane­res d’enten­dre i apli­car el dret s’ha d’ome­tre.

Silen­cien els dis­si­dents i evi­ten escol­tar els qui poden donar-los una visió o inter­pre­tació dife­rent del dret per, d’una manera abso­lu­ta­ment autàrquica, arros­se­gar-nos cap a un dret en blanc i negre que no pot pre­sa­giar res de bo.

El dret de la Unió és cada dia que passa un marc jurídic més com­plex, més com­plet i nos­tre, però, lamen­ta­ble­ment, els que l’han d’apli­car, com a jut­ges de la Unió dins l’estat mem­bre Espa­nya, no només es neguen a fer-ho, sinó que evi­ten qual­se­vol con­tacte –diàleg entre tri­bu­nals- que pugui con­di­ci­o­nar la manera com ope­ren.

Aquesta supressió de la comu­ni­cació, del diàleg entre tri­bu­nals, és un feno­men que es dona, clara­ment, en les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals i no a la justícia de base, en què convé amb el ciu­tadà i resol con­forme a dret, i no a cognoms ni a interes­sos dife­rents als que han de ser pro­pis de la justícia.

Les xifres par­len per si soles: el 2019, Espa­nya va reme­tre 64 qüesti­ons pre­ju­di­ci­als al TJUE de les 641 que aquell any van arri­bar a l’esmen­tat tri­bu­nal, és a dir gai­rebé un 10% del total, de manera que va ser el quart estat mem­bre que més con­sul­tes va enviar aquell exer­cici i el ter­cer que més vega­des va acu­dir a aquest meca­nisme de con­sulta vin­cu­lant entre els anys 2014 i 2019. No obs­tant això, i a pesar d’aques­tes xifres, tenim que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, en el mateix període (2014-2019) no va reme­tre ni una sola qüestió pre­ju­di­cial al TJUE, segons les dades que exhi­beix el Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial; el Tri­bu­nal Suprem, entre totes les seves sales, l’any 2020 en va reme­tre la mateixa quan­ti­tat que l’Audi­en­cia Naci­o­nal: cap. I així es poden anar ana­lit­zant any a any i des­co­bri­rem com els temes que afec­ten drets i lli­ber­tats (con­cre­ta­ment en matèria d’“espai de lli­ber­tat, segu­re­tat i justícia” i “coo­pe­ració poli­cial i judi­cial en matèria penal”) són sem­pre aquells en què aquests alts tri­bu­nals no tenen dub­tes a l’hora d’apli­car el dret de la Unió, segu­ra­ment perquè ni tan sols l’apli­quen o ho fan a la seva manera.

Si la justícia, la que marca pau­tes i dicta juris­prudència, no és capaç d’interac­tuar amb Europa, com podem pen­sar que algun dia tin­drem una justícia autènti­ca­ment euro­pea i, per tant, democràtica?

Davant el silenci eixor­da­dor de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals, pel que fa al diàleg entre tri­bu­nals, a ningú el pot sor­pren­dre que quan una bata­lla jurídica es plan­teja en ter­mes de dret de la UE i es gesta en aquest ter­reny i en tri­bu­nals de la Unió els resul­tats sem­pre aca­bin sent dife­rents als que s’espe­ra­ven des d’aques­tes matei­xes altes instàncies juris­dic­ci­o­nals; el pro­blema no és la sor­presa que això els causi, sinó quant temps més se’ls per­metrà seguir igno­rant que la Terra no és plana i que el dret de la Unió és tan nos­tre com el que emana de les corts gene­rals… La tolerància d’aques­tes pràcti­ques és l’autèntic pro­blema.