ESPANYA I EL DEFECTE

Aquesta setmana, la prestigiosa revista The Economist ha fet públic el no menys prestigiós rànquing sobre qualitat democràtica. Com a dada considerada molt rellevant per a l’independentisme català, la classificació indica que l’Estat espanyol ha caigut a la categoria de països de “democràcia defectuosa” per culpa del mal funcionament de la justícia. Per a un ciutadà català, llegir aquesta informació és com descobrir que Madrid és al centre de la península Ibèrica: ja ho sabíem. I, a diferència de l’anàlisi del rotatiu britànic, ho sabem des de fa temps perquè, de la mateixa manera que Madrid no s’ha mogut mai de lloc, l’Estat espanyol tampoc i ha estat sempre una democràcia vigilada i supervisada des de les romanalles d’una dictadura precedent mai superada més enllà del maquillatge legal.

Des de Catalunya, amb l’habitual miopia geoestratègica, fem com el pare del ball de la civada i ens dem trucs al pit per amplificar la ignomínia. Més enllà d’esbravar-nos una mica, oblidem que la rellevància de la qualitat democràtica d’un país depèn, a la pràctica, del context. Per dir-ho més clar: de com et vegin els que haurien d’estirar-te les orelles per encaminar-te cap a la senda de la millora. Lamentablement, si ho mirem des d’aquest punt de vista, no hi ha gaire motius per pensar que més enllà de passar uns dies de vergonyeta, les autoritats espanyoles en general i les judicials en particular continuaran anant a la seva impasible el ademán. Perquè quan miren al voltant, veuen que nacions tan respectables com els Estats Units, França, Itàlia, Portugal i, sí, fins i tot Bèlgica, ocupen llocs similars en la classificació. I entre les potències que remenen les cireres, a la democràcia defectuosa dels Estats Units caldria afegir-hi que la Xina i Rússia, per citar dos peixos grossos, grossos, del tauler internacional, estan situats en el club dels “règims autoritaris”.

Si ens hem de refiar d’aquesta tropa d’abanderats de la democràcia perquè facin passar Espanya per l’adreçador o, si, aprofundint la visió naïf de la política global, tenim alguna esperança que algun dels vint-i-un països considerats de “democràcia plena” com ara Noruega i Islàndia, tinguin interès i capacitat per venir a treure’ns les castanyes del foc hispà, és que som poc realistes. En definitiva, si hem de dar-nos trucs al pit com el pare del ball de la civada al qual m’he referit abans, que no sigui per queixar-nos amargament, sinó per fer cas de la tornada de la cançó, “treballem, treballem, que la civada guanyarem”, en comptes d’esperar que algú faci la feina per nosaltres.