BRUIXES, MEMÒRIA HISTÒRICA

El Par­la­ment català va apro­var a finals de gener una reso­lució per repa­rar i res­ti­tuir la memòria de les dones acu­sa­des de brui­xe­ria. És la cire­reta del pastís de la cam­pa­nya de la revista Sàpiens per recu­pe­rar la memòria de les més d’un miler de cata­la­nes pro­ces­sa­des, tor­tu­ra­des i assas­si­na­des durant la cacera de brui­xes dels segles XV al XVIII. Un acte de femi­ni­cidi (assas­si­nats de dones pel fet de ser-ho), ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat i enco­rat­jat per la soci­e­tat d’ales­ho­res.

Repa­rar-les és un acte de memòria històrica, com ho és iden­ti­fi­car els morts de la Guerra Civil que res­ten a les cune­tes o reconèixer els danys que ha cau­sat, i segueix cau­sant, l’ocu­pació espa­nyola. Com ho ha de ser assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat de Cata­lu­nya en el tràfic d’esclaus a Amèrica i en l’expansió del colo­ni­a­lisme espa­nyol. Per molt que, o pre­ci­sa­ment per això, nosal­tres també en siguem vícti­mes i la nos­tra impli­cació en l’opressió colo­nial ser­veixi a l’espa­nyo­lisme per jus­ti­fi­car la cata­la­nofòbia. Enten­dre com la misogínia, la cata­la­nofòbia i el racisme s’han mani­fes­tat en cada època i qui­nes són les con­di­ci­ons que han permès que per­du­rin fins ara és un exer­cici democràtic, de res­pecte envers la memòria dels col·lec­tius als quals per­ta­nyen els cata­lans, i de con­demna de les opres­si­ons que con­di­ci­o­nen el seu dia a dia.

La reso­lució del Par­la­ment es fa seva part de les acci­ons ende­ga­des per la cam­pa­nya de Sàpiens, en la línia de pro­ces­sos fets a Escòcia, Noru­ega o Navarra. S’emplaça els ajun­ta­ments a incloure al nomenclàtor dones del muni­cipi con­dem­na­des per brui­xe­ria, es demana impul­sar estu­dis acadèmics sobre per­se­cució de dones “injus­ta­ment con­dem­na­des, exe­cu­ta­des i repri­mi­des al llarg de la història”, i es pro­posa trac­tar la cacera de brui­xes als currículums edu­ca­tius. Les mesu­res encai­xen en algu­nes línies d’actu­ació de la llei cata­lana d’igual­tat efec­tiva de dones i homes. Se n’ha de seguir el desen­vo­lu­pa­ment. Els obs­ta­cles patits per mol­tes cata­la­nes per avor­tar, mal­grat la llei que ho empara, és un cas de com és de com­pli­cat fer com­plir les polítiques d’igual­tat.

Sàpiens ha coproduït amb Tele­visió de Cata­lu­nya el docu­men­tal Brui­xes, la gran men­tida, diri­git per Joanna Par­dos. El film té un dis­curs femi­nista i històric impe­ca­ble. Gri­nyola en la recre­ació del judici de Jerònima Hugueta, la Car­bas­sera. Pre­nent com a exem­ple la cober­tura mediàtica del cas Alcàsser, Nerea Bar­jola explica que l’expo­sició del cos tor­tu­rat de les dones als mit­jans de comu­ni­cació, i abans a les exe­cu­ci­ons públi­ques –com les de les cace­res de brui­xes– és una estratègia per escar­nir les dones trans­gres­so­res i adver­tir la resta. És pro­blemàtic, doncs, que un relat femi­nista repre­senti altra vegada el suplici femení, sobre­tot quan la infor­mació dels experts ja des­criu de forma vívida el pati­ment de les dones. Es podria haver donat més espai a infor­mació que reforcés la tesi del docu­men­tal: les cre­en­ces que van legi­ti­mar la cacera de brui­xes per­vi­uen en la soci­e­tat i encara afec­ten la vida de les cata­la­nes. La tesi se sosté per la potència dels tes­ti­mo­nis i les expli­ca­ci­ons de les exper­tes, però cal­dria haver-la afi­nat amb infor­mació de con­text.

El segon però del docu­men­tal és l’estil xic, de llums de neó i música estri­dent i moderna, que con­trasta amb l’època en què trans­cor­ren els fets. Mal­grat que vol reforçar la sub­versió asso­ci­ada a les dones acu­sa­des de brui­xe­ria, corre el risc d’este­tit­zar-ne el pati­ment i reforçar certa estètica pop que ha des­po­li­tit­zat la imatge de la bruixa. Fer bonic el dolor femení ha ser­vit, per exem­ple, per comer­ci­a­lit­zar certs aspec­tes de la lluita con­tra el càncer de mama, amb tot l’estol de moca­dors roses, dona­ci­ons mit­jançant la com­pra de béns de con­sum i cam­pa­nyes pater­na­lis­tes, com la dels con­te­ni­dors de vidre en forma de pits que Eco­vi­drio va dis­tri­buir fa sis anys. Mal­grat això, és posi­tiu que cada cop hi hagi més direc­to­res que facin con­tin­guts amb mirada femi­nista, i la trac­tin tan bé, i que els mit­jans apos­tin per elles en horari de màxima audiència. És amb fets així que la soci­e­tat enfila el camí de repa­rar el mal que ha fet a les dones con­si­de­ra­des brui­xes. Les d’abans i les d’ara.