LA FI DE RIVERA

Remenant l’hemeroteca per escriure un text sobre el senyor Albert Rivera tot procurant evitar, arribats a un pic que em fa l’efecte que ja ho tinc tot dit sobre política, d’escriure res que ja no hagi escrit alguna vegada, he trobat aquest text que vaig publicar el setembre del 2015 després de les anomenades eleccions plebiscitàries a Catalunya. Deia així: “Albert Rivera balla per un peu amb els resultats electorals que han obtingut els seus Ciutadans a Catalunya. Una fita que per a qualsevol partit amb aspiracions de govern en aquest país seria un fracàs considerable però que, en canvi, per anar fent boca de cara a les generals espanyoles no està gens malament, perquè significa haver anyocat l’outsider amb cueta que li fa la competència en l’intent de fer forat en el bipartidisme. Rivera és avui l’ídol dels cenacles madrilenys, l’esperança per tornar a posar Catalunya a rega, el garant del reformisme hispànic inofensiu, la xarnera perfecta perquè res no canviï més enllà de les aparences de modernització. Tanmateix, posats a idolatrar senyors que es diguin Rivera, s’ha de tenir sempre present que a Madrid l’Albert ocupa el segon lloc. Que consti que té mèrit, tot i que no deixa de ser un plat de segona taula, un succedani que canvia blau per taronja, més de moda, menys caspós, però no tan autèntic com l’original, tot i que s’hi esforça. L’original és Primo, que no és cosí seu. És Primo de Rivera.”

Han passat set anys d’aquest article i un munt de coses més que han acabat desembocant en l’advertiment del paràgraf anterior, inclòs l’anyocament del de la cueta. A poc a poc s’ha anat veient com Ciutadans ha anat esllanguint-se fruit de la malaptesa política, de la sobrevaloració del seus líders, començant per la sobreestimació d’ells mateixos, i especialment perquè al capdavall l’extrema dreta espanyola té prou representants genuïns per necessitar-ne un vingut de Catalunya. Per raons biològiques, el primoriverisme actual no és el de José Antonio, sinó el dels seus hereus i successors, la tropa del senyor Abascal. Fa de mal dir si tot el que perd Cs ho guanya Vox, com si fossin vasos comunicants, sigui a Madrid, sigui a Andalusia, sigui a Castella i Lleó. Els comportaments de l’electorat són una mica més complexos. Però sí que, aritmèticament, el canvi del taronja pel verd és força clar. I Albert Rivera, amb un epíleg patètic com a fracassat en l’empresa privada, haurà estat una altra figura emergent estavellada a les roques d’una Villa y Corte que en fa prou i de sobres amb la producció autòctona de noves cares al sol.