LA FI DE RIVERA

Reme­nant l’heme­ro­teca per escriure un text sobre el senyor Albert Rivera tot pro­cu­rant evi­tar, arri­bats a un pic que em fa l’efecte que ja ho tinc tot dit sobre política, d’escriure res que ja no hagi escrit alguna vegada, he tro­bat aquest text que vaig publi­car el setem­bre del 2015 després de les ano­me­na­des elec­ci­ons ple­bis­citàries a Cata­lu­nya. Deia així: “Albert Rivera balla per un peu amb els resul­tats elec­to­rals que han obtin­gut els seus Ciu­ta­dans a Cata­lu­nya. Una fita que per a qual­se­vol par­tit amb aspi­ra­ci­ons de govern en aquest país seria un fracàs con­si­de­ra­ble però que, en canvi, per anar fent boca de cara a les gene­rals espa­nyo­les no està gens mala­ment, perquè sig­ni­fica haver anyo­cat l’out­si­der amb cueta que li fa la com­petència en l’intent de fer forat en el bipar­ti­disme. Rivera és avui l’ídol dels cena­cles madri­lenys, l’espe­rança per tor­nar a posar Cata­lu­nya a rega, el garant del refor­misme hispànic ino­fen­siu, la xar­nera per­fecta perquè res no canviï més enllà de les apa­ren­ces de moder­nit­zació. Tan­ma­teix, posats a ido­la­trar senyors que es diguin Rivera, s’ha de tenir sem­pre pre­sent que a Madrid l’Albert ocupa el segon lloc. Que consti que té mèrit, tot i que no deixa de ser un plat de segona taula, un suc­ce­dani que can­via blau per taronja, més de moda, menys caspós, però no tan autèntic com l’ori­gi­nal, tot i que s’hi esforça. L’ori­gi­nal és Primo, que no és cosí seu. És Primo de Rivera.”

Han pas­sat set anys d’aquest arti­cle i un munt de coses més que han aca­bat desem­bo­cant en l’adver­ti­ment del paràgraf ante­rior, inclòs l’anyo­ca­ment del de la cueta. A poc a poc s’ha anat veient com Ciu­ta­dans ha anat esllan­guint-se fruit de la malap­tesa política, de la sobre­va­lo­ració del seus líders, començant per la sobre­es­ti­mació d’ells matei­xos, i espe­ci­al­ment perquè al cap­da­vall l’extrema dreta espa­nyola té prou repre­sen­tants genuïns per neces­si­tar-ne un vin­gut de Cata­lu­nya. Per raons biològiques, el pri­mo­ri­ve­risme actual no és el de José Anto­nio, sinó el dels seus hereus i suc­ces­sors, la tropa del senyor Abas­cal. Fa de mal dir si tot el que perd Cs ho gua­nya Vox, com si fos­sin vasos comu­ni­cants, sigui a Madrid, sigui a Anda­lu­sia, sigui a Cas­te­lla i Lleó. Els com­por­ta­ments de l’elec­to­rat són una mica més com­ple­xos. Però sí que, aritmètica­ment, el canvi del taronja pel verd és força clar. I Albert Rivera, amb un epíleg patètic com a fra­cas­sat en l’empresa pri­vada, haurà estat una altra figura emer­gent esta­ve­llada a les roques d’una Villa y Corte que en fa prou i de sobres amb la pro­ducció autòctona de noves cares al sol.