PROTESTES QUE ENSENYEN

Dijous pas­sat, el sin­di­cats de mes­tres van ocu­par la con­se­lle­ria d’Edu­cació en senyal de pro­testa. Per recla­mar que el govern de la Gene­ra­li­tat els faci cos­tat a l’hora de negar-se a aca­tar les sentències judi­ci­als que impo­sen quo­tes d’ense­nya­ment en cas­tellà? Per exi­gir que la missió dels mes­tres no s’esmu­nyi com l’aigua en un cis­tell com passa amb la implan­tació d’uns currículums esco­lars que fomen­ten l’abúlia i no donen per bo ni el mínim esforç? Per recla­mar que les titu­la­ci­ons de l’ense­nya­ment pri­mari i secun­dari no siguin una ver­go­nya per al cos docent i una estafa per a la soci­e­tat que espera joves pre­pa­rats? Res de tot això! Els sin­di­cats d’ense­nyants han deci­dit aixe­car el cul de la cadira perquè els han allar­gat el curs esco­lar i se sen­ten menys­tin­guts perquè el govern no els ha con­sul­tat abans i ha actuat amb opa­ci­tat. Una opa­ci­tat que, com tot­hom sap, és molt més mal inten­ci­o­nada, tene­brosa i opres­sora que la d’aquells per a qui no serem mai prou bons ases si no ente­nem les ordres en cas­tellà.