ARRIBA EL MOMENT

Assu­mir que s’ha estat i que s’està equi­vo­cat no és una tasca sen­zi­lla. No ho és per a cap ésser humà i encara menys si els qui ho han d’assu­mir ocu­pen posi­ci­ons relle­vants de poder i han man­tin­gut, con­tra vent i marea, uns cri­te­ris jurídics que són incom­pa­ti­bles amb aquells als quals s’hau­ran d’adap­tar més aviat que tard.

La lluita de l’exili, en el seu ves­sant judi­cial, s’apropa al final, i el resul­tat serà, com sem­pre hem dit, molt dife­rent del que espe­ren els qui al seu dia van judi­ci­a­lit­zar un pro­blema polític. La qüestió, però, no és gua­nyar o per­dre, que gua­nya­rem, sinó com afec­tarà aquesta solució diver­sos esce­na­ris, tant judi­ci­als com polítics, i com els encai­xa­ran aquells que han fet creure el que no és.

En aquests moments, quan hi ha un nom­bre relle­vant de temes pen­dents de resol­dre’s a l’Estat espa­nyol, ani­rem veient com les res­pos­tes del Tri­bu­nal Suprem i del Cons­ti­tu­ci­o­nal ani­ran en el sen­tit invers al que segui­ran a Europa, però, del llen­guatge que faran ser­vir, tin­drem clar una cosa que ja ha començat a pas­sar: par­la­ran per als seus par­ro­quians, per als seus adep­tes, per als qui estan dis­po­sats a com­bre­gar amb rodes de molí, però no en clau euro­pea.

Bons exem­ples d’això són dues reso­lu­ci­ons molt recents i simi­lars, una del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i una altra del Tri­bu­nal Suprem; la pri­mera, la que va esta­blir la “doc­trina Arnaldo” i, la segona, la que denega la recu­sació del jutge Lla­rena i altres magis­trats. Amb­dues reso­lu­ci­ons es dic­ten en pro­ce­di­ments de recu­sació i les dues s’apar­ten osten­si­ble­ment del que en matèria de jutge impar­cial tenen dit els grans tri­bu­nals euro­peus (el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea i el Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans).

Ambdós tri­bu­nals s’enro­quen en matèria de dret al jutge impar­cial i amb els seus rao­na­ments evi­den­cien una cosa que hem anat sos­te­nint a Europa en aquests qua­tre anys de lluita jurídica en defensa de l’exili: pel que fa al cas català, no hi ha garan­tia d’impar­ci­a­li­tat per part d’aquells que els volen enju­di­ciar, un aspecte que cal sumar a l’inne­ga­ble fet que tam­poc són els jut­ges pre­de­ter­mi­nats per llei per fer-ho.

Costa enten­dre les raons per les quals van adop­tant reso­lu­ci­ons que ens aju­den tant en la defensa del que ja està en fase final de reso­lució a Europa. Un cop des­car­tat que s’hagin pas­sat al bàndol inde­pen­den­tista, l’expli­cació cal bus­car-la en una nega­tiva clara a assu­mir una rea­li­tat que sem­pre ha estat aquí, però que mai han vol­gut veure ni encara menys accep­tar.

Tot el procés repres­siu con­tra l’inde­pen­den­tisme català i el seu entorn s’ha cons­truït a par­tir de pre­mis­ses fal­ses i un clar ente­ni­ment naci­o­na­lista de com s’ha d’inter­pre­tar el dret, amb l’oblit evi­dent de l’obli­gació de fer-ho a la llum de les nor­mes i els prin­ci­pis rec­tors esta­blerts pel dret de la UE. Fa anys que estan d’esquena a Europa, i ara no can­vi­a­ran d’estratègia, tot i que sí que es reve­la­ran tant com puguin per esti­rar al màxim les seves pre­ten­si­ons.

Com reco­nei­xien el juliol pas­sat, segons publi­cava la premsa de Madrid, “la bata­lla euro­pea” la tenen per­duda, però això no implica que una der­rota sense pal·lia­tius sigui assu­mida, sense més, pels qui fa anys que sos­te­nen una visió de la rea­li­tat i del dret que no és res més que un relat que hem anat des­mun­tant pas a pas i cada vegada amb més soli­desa.

El que s’està veient amb les últi­mes reso­lu­ci­ons judi­ci­als dic­ta­des en el cas dels exi­li­ats és que les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals esta­tals no és que s’opo­sin al que s’entén i s’aplica a Europa sinó, més aviat, que han entrat en franca rebel·lia i que estan dis­po­sa­des a esti­rar de la corda fins on faci falta. A més, les con­seqüències d’aquesta posició les paga­rem tots els ciu­ta­dans però, també, el govern cen­tral, que haurà de deci­dir, arri­bat el moment, si els empara i entra també en con­fron­tació amb Europa o si, al con­trari, assu­meix el des­a­fi­a­ment com una opor­tu­ni­tat per recon­duir una situ­ació d’autar­quia judi­cial que cada cop és més insos­te­ni­ble.

Les sentències euro­pees arri­ba­ran, ara ja molt més aviat que tard, diran el que diran –dife­ri­ran poc o gens del que hem anat avançant tots aquests anys– i hau­ran de ser assu­mi­des o desobeïdes. Tant una posició com l’altra tindrà les seves cor­res­po­nents con­seqüències, però ja no esta­rem en un pla teòric ni hipotètic, sinó en un de real i amb unes deci­si­ons al davant que s’hau­ran de pren­dre de seguida.

Nosal­tres, com a defensa, ja hem fet la nos­tra feina, i els exi­li­ats han assu­mit el dolor de l’exili i el des­gast de la deter­mi­nació amb què l’han afron­tat. A par­tir d’aquí, el pro­blema no és nos­tre, sinó dels qui van crear el con­flicte, que hau­ran de deci­dir a quin cos­tat de la lega­li­tat es volen posi­ci­o­nar: assu­mir el paper que com a jut­ges euro­peus els cor­res­pon o ser uns sim­ples rebels, com s’ha vist en altres països de tan escassa cul­tura democràtica com aquest.

Entrem, per tant, en una etapa en què els relats ja no tenen cabuda, en què sí que es podrà par­lar per als pro­pis par­ro­quians però en què, sobre­tot, s’haurà de deci­dir si es que­den dins o fora d’una Europa de la qual depe­nen tant i en molts més aspec­tes dels que vol­drien accep­tar.