REALITATS PARAL·LELES

Nou mesos. És el temps que ha transcorregut des que Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat amb el suport de JuntsxCat i la CUP. És la representació parlamentària de l’independentisme, que aquell dia es comprometia a definir un full de ruta clar que combinés, d’una banda, la confiança pueril en la voluntat de diàleg de l’Estat per resoldre el conflicte polític de forma democràtica, i de l’altra, una nova confrontació democràtica amb Madrid –que no necessàriament havia de dependre d’un segon referèndum– en cas que, dos anys després, el diàleg fracassés. A hores d’ara, no només no s’ha produït cap avenç en la resolució del conflicte, sinó que la Generalitat ha estat sotmesa a una vexació política constant per part del govern de Pedro Sánchez, que s’ha negat a convocar la taula de diàleg i ha deixat clar que mai s’hi parlarà d’autodeterminació. El govern, mentrestant, espera rebre una trucada o una missiva que els convoqui a parlar de gestió autonòmica com fa Múrcia o Castella i Lleó. En paral·lel, la repressió continua en l’àmbit judicial i polític i l’estratègia de desgast i confrontació de l’independentisme practicada per Espanya dona uns resultats excel·lents.

Des de Catalunya no hi ha reacció. “Sap que, si vol continuar en el futur exercint responsabilitats, haurà de tornar a parlar i arribar a acords”, es limita a dir el president Aragonès, no en nom del govern, sinó del seu partit, que és qui va permetre la investidura del líder del PSOE. Però Aragonès i tots els catalans saben que els vots d’ERC ja no són decisius. Dirigents del PSOE ho han dit de totes les maneres possibles: buscaran altres socis quan calgui. L’exemple més recent, la reforma laboral. Ni aquest govern ni cap altre a l’Estat necessitaran mai negociar amb l’independentisme un referèndum, perquè sempre sortiran al rescat els partits d’estat. Algú creu que el PP deixaria que el PSOE seguís al poder si això impliqués permetre votar els catalans? O bé el règim del 78 s’aliaria en bloc amb una gran coalició o bé hi hauria una moció de censura per expulsar Pedro Sánchez. Però és molt improbable, per no dir ciència-ficció, que el partit socialista es vegi empès a negociar una investidura a canvi d’un referèndum.

Es miri com es miri, Catalunya no té les fitxes ben situades al tauler d’escacs. Madrid és qui controla la partida i qui a hores d’ara avança posicions. L’independentisme continua caient en els paranys –el cas Juvillà, la taula de diàleg que acabarà reconvertida en bilateral, la polèmica sobre els indults...– i tornant a una guerra fratricida per l’hegemonia del moviment en comptes de fer front comú davant dels atacs de l’Estat. Fa la sensació que l’independentisme més institucional viu en una realitat paral·lela, i el que és pitjor, pretén que el carrer també hi visqui. No hi ha cap avenç nacional des de l’1 d’octubre del 2017; al contrari, la política catalana s’ha instal·lat en la comoditat de la gestió autonomista, parapetada per la necessària gestió dels efectes de la crisi de la covid-19 i emmarcada en la ficció que el diàleg amb Madrid arribarà algun dia.

Han passat nou mesos i el govern, els partits que l’integren i també la CUP tenen l’obligació d’explicar als ciutadans que els van votar què està passant, cap a on va el país i com pensen donar forma a la “confrontació democràtica” promesa si el 2023 no hi ha resultats substancials de la taula de diàleg. De moment, són nou mesos perduts, amb l’única excepció dels indults, que han servit perquè nou persones innocents tornin a la seva vida i siguin relativament lliures, amb els drets polítics coartats i permanentment amenaçats de tornar a presó si reiteren el delicte de deixar votar els catalans. Políticament, però, els indults només han servit per blanquejar el govern del PSOE davant la comunitat internacional, no pas per desencallar el conflicte.