Gràcies, Pere Bosch; gràcies, Susanna Oliveira; gràcies, Irene Casellas; gràcies, Nàdia Anglada; gràcies, Teresa Márquez; gràcies, Sara Muñoz; gràcies, Xavier Oltra; gràcies, Mercè Miralles; gràcies, Mercè Ribè; gràcies, Carina Filella; gràcies, Joan Poyano; gràcies, Marc Rovira; gràcies, Adela Genís; gràcies, David Marín; gràcies, Joana Penya; gràcies, Josep Sánchez; gràcies, Jordi Molins; gràcies, Florent Morante; gràcies, Miguel Fontela. Gràcies, Ramon Buch, Lluís Romero, Pep Duixans. Gràcies per haver format part, ara fa quatre anys, del temerari equip fundacional de La República, la majoria del qual continua avui al peu del canó. Gràcies, enyorats Jordi Soler i Manuel Cuyàs. Gràcies a tots els col·laboradors que ens heu acompanyat des del primer minut, als que us hi heu anat afegint o sortint-ne. Tots heu enriquit i complementant aquest projecte amb les vostres anàlisis. Gràcies, molt especialment, als que no ens vàreu abandonar en els moments més durs de la pandèmia, superats amb nota. Gràcies als que m’oblido de donar les gràcies, perquè en aquests casos, involuntàriament, imperdonablement, sempre t’oblides d’algú que no t’hauries d’oblidar.

I, sobretot, entusiàsticament, gràcies, moltíssimes gràcies, milers de gràcies, a tots els subscriptors i lectors. Sense les 673.432 vegades que heu fet el gest de pagar 2 euros per algun dels números publicats fins ara, no hauria estat possible que avui, que deixo el meu lloc de treball, us pogués donar les gràcies. Perquè el dia que vam començar tenia clar que era (gràcies, Joan Vall; gràcies, Xevi Xirgo, per haver pensat en mi) el primer director de La República. I també el futur exdirector. Però hi havia el risc de ser el primer i l’últim. En aquest món de turbulències nacionals, periodístiques i sanitàries, endegar un projecte de premsa en paper no ha estat senzill. Haver arribat fins aquí i, sobretot, que aquí no acabi res, a banda del relleu d’una peça de l’engranatge, és una proesa possible gràcies a totes aquestes gràcies que us dono de tot cor.

Avui començo una nova etapa professional lluny de les redaccions de premsa escrita on, amb un petit parèntesi, he passat més de trenta anys de la meva vida professional. Pràcticament tota. Pràcticament sense el pràcticament. El company i fins ara director adjunt Pere Bosch assumeix la tasca de dirigir la revista. Personalment, a partir d’avui, com a subscriptor fidel i lector amatent, continuaré proclamant amb vosaltres La República. Cada dissabte. Mentre treballem, tots plegats, amb persistència pacient, per proclamar l’altra.