La República que bull
UNA AMENAÇA BEN PRESENT
El 23 de setembre del 1936, el periodista Antoni Rovira i Virgili escrivia un article en què es preguntava: “Han d’humiliar-se, les democràcies?” L’escrit feia referència a la passivitat de les potències democràtiques davant l’amenaça creixent dels feixismes, i afirmava: “Està bé que les democràcies s’esforcin a mantenir la pau i a esvair les nuvolades de guerra. Però aquesta política serà (i és ja) contraproduent si les autocràcies prenen el costum d’imposar-se amb l’amenaça de provocar un conflicte bèl·lic.” La Guerra Civil havia començat algunes setmanes abans, i Catalunya encara no havia patit cap dels bombardejos que sembrarien el terror entre la població civil. A Europa, el feixisme feia temps que ensenyava les urpes: a Alemanya s’havien aprovat les lleis de Nuremberg, el primer engranatge de l’Holocaust. I Itàlia i Alemanya començaven a proveir d’armament l’exèrcit de Franco i a convertir el nostre país en un banc de proves del que, anys després, provocarien al continent sencer. L’avís era clar; però, com és prou sabut, les democràcies occidentals no van intervenir, malgrat les crides i els intents desesperats per part dels dirigents de la República. Són pocs els historiadors que discuteixen que aquella actitud, afegida a la implicació decidida de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, va contribuir decisivament a la victòria del general Franco. La història, a partir d’aquella decisió, és ben coneguda: trenta-sis anys de dictadura i una guerra mundial devastadora per al continent sencer.
Avui, salvant totes les distàncies, el món assisteix a una nova amenaça: l’agressió de la Rússia de Putin a la població ucraïnesa. Malgrat les imatges que ens arriben d’escoles atacades, milers de civils desplaçats i centrals nuclears bombardejades, el debat sobre l’actitud que han de prendre les potències occidentals és ben obert, i al si del mateix govern espanyol hi ha qui defensa la mateixa neutralitat que van acabar adoptant la Gran Bretanya i França mentre els avions feixistes bombardejaven Gernika, Barcelona i tantes altres ciutats. La ministra de Drets Socials, per donar-ne exemple, ha arribat a qualificar de “partits de la guerra” aquells que es mostren a favor de l’enviament d’armes. I, des d’aquí, la CUP s’ha negat a aplaudir el consol d’Ucraïna en la seva visita al Parlament. L’ideal de l’ésser humà i dels seus representants ha de ser sempre, òbviament, la pau, però caldria no confondre aquest desig amb la passivitat davant l’agressió. Està bé que tinguem ben present aquesta lliçó del passat i del present.
