Posem que existeix un polític anomenat josepmaria.

Com cada any, en josepmaria publica a les xarxes socials un missatge a favor del 8 de març. Si pot ser, citant alguna companya de partit o alguna escriptora, filòsofa, dona sàvia, en definitiva, que l’ha inspirat. A la tarda en josepmaria va a la manifestació feminista i es fa una foto per penjar-la a les xarxes. Els perfils de Twitter i d’Instagram d’en josepmaria, tots ells públics, són curulls d’imatges que mostren, tot l’any, com és ell de bon aliat feminista i com de bé tracta les seves familiars. Les fotografies de la vida privada d’en josepmaria s’enxarxen amb les de les seves intervencions públiques.

En josepmaria va oferir a una dona una feina per un interès que va resultar no ser gaire professional. En un moment personal vulnerable, en josepmaria li va generar una dependència psicològica que la va portar a necessitar atenció professional. Una altra dona explica que en josepmaria va aprofitar, també, la seva situació professional per atansar-se a ella amb finalitats no professionals. A ella, que també estava en una situació personal vulnerable, també li va generar una situació de dependència psicològica. Hi ha una tercera dona que afirma que en josepmaria li va crear una relació de dependència psicològica quan ella també estava vulnerable.

En josepmaria és conegut en cercles periodístics i polítics per ser allò que popularment es coneix com a tiracanyes. Imaginem-nos que s’han detectat algunes dones que en algun moment de la seva activitat professional s’han topat amb en josepmaria i ell les ha intentat seduir. En un cas de forma insistent. Imaginem-nos que les dones de determinats cercles polítics i periodístics ja s’avisen les unes a les altres: “Compte amb en josepmaria!”

Si les dones afectades ho expliquen a algun mitjà, en josepmaria farà el mateix que han fet altres josepmaries. Denunciarà les dones –i segons com, els mitjans– per atemptar contra el seu honor. Si les dones denuncien en josepmaria, serà molt difícil acreditar cap mena de maltractament psicològic. No sol haver-hi cap prova física, cap missatge, cap escrit, que ho demostri. En qualsevol dels dos casos, denúncia al mitjà o al jutjat, les dones serien víctimes d’un linxament als mitjans de comunicació per part dels tertulians afins al partit del josepmaria, i d’un altre linxament digital orquestrat per apparàtxiks de partit i clubs de fans. La vida sexual d’elles seria exposada, la seva carrera professional se’n podria veure afectada. Si ho confessés tot, en josepmaria faria una gira de redempció pels mitjans de comunicació del país. Com tants altres josepmaries abans d’ell. Com tants altres després.

En una societat igualitària, exposar la cara que desmentiria la imatge pública que en josepmaria vol transmetre a les persones que l’han votat, i a la ciutadania que li paga el sou, es consideraria un exercici de transparència. Protegiria aquelles professionals que en josepmaria ha sexualitzat. Seria una reparació de la violència psicològica que en josepmaria exerceix contra les dones amb qui ha mantingut una relació afectiva o sexual. Posaria els fonaments perquè cap altre josepmaria josepmariegés amb cap altra dona. Frenar els josepmaries deixaria de ser responsabilitat de les dones.

Però no som aquesta societat.

I no sé com acabar la història del josepmaria. Diu la llegenda que les dones seran condemnades a mirar, amb l’ull dret, les fotografies que tots els josepmaries pengen a les xarxes socials cada 8 de març. Amb l’esquerre, llegiran les piulades de dones que denuncien les agressions que han patit a mans de josepmaries. L’altre final és que la societat comenci a plantar cara als josepmaries i a les claques mediàtiques, tuitaires, professionals i d’amistats que els donen suport. De josepmaries, n’hi a tot arreu. La gràcia dels josepmaries és que no se n’amaguen. Fan el que fan perquè els hi permetem. Aquesta és l’única veritat que importa. Se’n surten perquè nosaltres volem. I jo ja estic tipa d’escriure la mateixa història a mitges una vegada i una altra.