DE L’AULA AL CARRER

Feia anys que el col·lectiu educatiu no buidava les aules i sortia al carrer de forma tan massiva com ho ha fet aquesta setmana. Més enllà del ball de xifres entre el Departament d’Educació, que limita la vaga a un terç del professorat, i els convocants, que la situen en el 75%, l’adhesió de les direccions dels centres o el suport de les associacions de famílies deixen ben clar que hi ha un malestar real en la comunitat educativa i que aquest malestar va molt més enllà del rebuig de la reforma del calendari escolar.

Alguns dels problemes venen de lluny, de la crisi de fa deu anys, quan es van començar a retallar les condicions i els drets laborals, que no s’han revertit del tot. I s’han agreujat amb una pandèmia que, cal no oblidar-ho, ha alterat els protocols escolars i les classes presencials, ha provocat el tancament provisional d’aules, ha incrementat les baixes de professors i, en general, ha generat un esgotament mental considerable en la comunitat educativa. Fa anys, a més, que la professió se sent poc valorada per la societat i que la distància amb l’administració creix. En tot cas, el detonant de les mobilitzacions han estat les darreres decisions de la Conselleria d’Educació sobre els currículums i els horaris. Els sindicats denuncien “l’actitud de menysteniment del conseller Josep González-Cambray envers els treballadors i treballadores i l’actitud impositiva i autoritària mostrada”, mentre que el conseller demana als sindicats que “tornin a seure a la taula”.

En aquests moments, les posicions estan enquistades i el diàleg amb la conselleria està trencat, fins al punt que els sindicats han demanat directament la mediació del president Pere Aragonès, del mateix partit que el conseller. L’abisme entre les dues parts, doncs, és considerable i sembla poc probable que es pugui reduir a curt termini, però és urgent reprendre el diàleg i reconduir la situació. La vaga, més enllà del tema del calendari, ens afecta a tots. Perquè demanar que es destinin els recursos suficients a les aules, que es redueixin les ràtios, que es garanteixi la immersió lingüística i que es tinguin en compte els docents a l’hora d’aplicar reformes en el sistema educatiu, no respon a cap interès corporatiu, sinó a la necessitat de situar l’educació en el lloc que li pertoca. En tot cas, és un debat que, com a país, no ens podem permetre que es posposi gaire més temps.