DE L’AULA AL CARRER

Feia anys que el col·lec­tiu edu­ca­tiu no bui­dava les aules i sor­tia al car­rer de forma tan mas­siva com ho ha fet aquesta set­mana. Més enllà del ball de xifres entre el Depar­ta­ment d’Edu­cació, que limita la vaga a un terç del pro­fes­so­rat, i els con­vo­cants, que la situen en el 75%, l’adhesió de les direc­ci­ons dels cen­tres o el suport de les asso­ci­a­ci­ons de famílies dei­xen ben clar que hi ha un males­tar real en la comu­ni­tat edu­ca­tiva i que aquest males­tar va molt més enllà del rebuig de la reforma del calen­dari esco­lar.

Alguns dels pro­ble­mes venen de lluny, de la crisi de fa deu anys, quan es van començar a reta­llar les con­di­ci­ons i els drets labo­rals, que no s’han rever­tit del tot. I s’han agreu­jat amb una pandèmia que, cal no obli­dar-ho, ha alte­rat els pro­to­cols esco­lars i les clas­ses pre­sen­ci­als, ha pro­vo­cat el tan­ca­ment pro­vi­si­o­nal d’aules, ha incre­men­tat les bai­xes de pro­fes­sors i, en gene­ral, ha gene­rat un esgo­ta­ment men­tal con­si­de­ra­ble en la comu­ni­tat edu­ca­tiva. Fa anys, a més, que la pro­fessió se sent poc valo­rada per la soci­e­tat i que la distància amb l’admi­nis­tració creix. En tot cas, el deto­nant de les mobi­lit­za­ci­ons han estat les dar­re­res deci­si­ons de la Con­se­lle­ria d’Edu­cació sobre els currículums i els hora­ris. Els sin­di­cats denun­cien “l’acti­tud de menys­te­ni­ment del con­se­ller Josep González-Cam­bray envers els tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res i l’acti­tud impo­si­tiva i auto­ritària mos­trada”, men­tre que el con­se­ller demana als sin­di­cats que “tor­nin a seure a la taula”.

En aquests moments, les posi­ci­ons estan enquis­ta­des i el diàleg amb la con­se­lle­ria està tren­cat, fins al punt que els sin­di­cats han dema­nat direc­ta­ment la medi­ació del pre­si­dent Pere Ara­gonès, del mateix par­tit que el con­se­ller. L’abisme entre les dues parts, doncs, és con­si­de­ra­ble i sem­bla poc pro­ba­ble que es pugui reduir a curt ter­mini, però és urgent repren­dre el diàleg i recon­duir la situ­ació. La vaga, més enllà del tema del calen­dari, ens afecta a tots. Perquè dema­nar que es des­ti­nin els recur­sos sufi­ci­ents a les aules, que es redu­ei­xin les ràtios, que es garan­teixi la immersió lingüística i que es tin­guin en compte els docents a l’hora d’apli­car refor­mes en el sis­tema edu­ca­tiu, no res­pon a cap interès cor­po­ra­tiu, sinó a la neces­si­tat de situar l’edu­cació en el lloc que li per­toca. En tot cas, és un debat que, com a país, no ens podem per­me­tre que es pos­posi gaire més temps.