LA SÍNDROME DE CRONOS

De la mateixa manera que Cro­nos va devo­rar els seus fills per evi­tar que ells el devo­res­sin quan fos­sin més grans i forts, els par­tits polítics solen arra­co­nar més o menys diplomàtica­ment molts dels seus repre­sen­tants quan han fet el ser­vei que se n’espe­rava. Es pot fer a l’estil Jordi Pujol: un copet a l’esquena amb la pre­gunta “què faràs a par­tir d’ara?” O esta­tutària­ment, com fa la CUP. O de mol­tes altres mane­res, la majo­ria poc nobles. Però sem­pre arriba l’hora. Per això escar­ras­sar-se amb si aquest dipu­tat o l’altre regi­dor fan o des­fan o diuen o callen és entre­te­nir-se a este­llar un peó que serà relle­vat per un altre. No duu enlloc retreure-li a Rufián les 155 mone­des de plata, ni l’ani­mad­versió con­tra Junts, ni la seva veri­nosa munició tui­tare, ni l’apo­lo­gia de l’inde­pen­den­tisme no naci­o­na­lista, ni la dèria per fer de comodí per a pac­tes gratuïts o de con­vi­dat de pedra en una taula de diàleg buida. Perquè tot ho ha fet a compte del par­tit. Per tant, s’equi­voca qui s’obses­si­oni amb Rufián, com s’equi­voca qui es pensi que només ERC va coixa d’aquest mal.