QUATRE ANYS DE GUERRA

L’independentisme té una capacitat sobrenatural per autodestruir-se i caure en els paranys d’un estat que, mani qui mani, ha tingut, té i tindrà com a objectiu liquidar la dissidència sense diàlegs ni matisos. Ho fa des de fa més de tres segles. No obstant això, no era tan evident suposar que la invasió russa d’Ucraïna, que ja ha provocat un miler de morts pel cap baix i tres milions de desplaçats, donaria peu a una nova disputa fratricida. En aquest cas, iniciada pel portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián. El republicà, que no ha destacat mai per l’elegància en els seus discursos ni pel to conciliador entre independentistes, ha donat per bons i ha fet seus arguments de les clavegueres de l’Estat contra el president a l’exili, com els suposats contactes de l’entorn de Carles Puigdemont amb la Rússia del criminal de guerra Vladímir Putin. “Són senyorets que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així, durant una estona, es creien James Bond”, va dir el republicà, que insisteix que la política internacional de l’independentisme “ha de ser sempre amb democràcies occidentals” i que “de cap manera s’ha de vincular al Kremlin”. Puigdemont, amic de Putin.

Més enllà que Rufián fa premeditadament el joc a aquestes clavegueres de l’Estat per desgastar el rival electoral –una estratègia que amb tota probabilitat no coincideix amb el sentiment de la gran majoria dels votants d’ERC i de la seva militància–, l’episodi ens permet tornar a reflexionar sobre si l’aposta inicial de l’independentisme post 1-O del binomi presó exili té sentit encara, i si ara que els presos polítics són fora de la presó, l’independentisme dels despatxos i el del carrer continuen veient l’exili com un dels camins necessaris per mantenir viva la causa i avançar. O si, per contra, donen per amortitzats políticament els exiliats catalans. Caldria clarificar-ho urgentment.

Al marge que ERC desautoritzi o no les paraules de Rufián, el que és rellevant és si el partit que presideix la Generalitat creu veritablement en l’exili, suportat majoritàriament pel seu soci JuntsxCat, o posa tots els ous al cistell d’una fins ara inexistent taula de diàleg / negociació amb Madrid. Justament, aquí rau la raó per la qual ERC i Junts van trigar tres mesos a formar un govern que les urnes havia reclamat amb un històric 52%. És possible la combinació de la confrontació política i judicial –via exili però també des de Catalunya– amb una via oberta al diàleg? El carrer entenia que sí, però els despatxos mai no s’ho han cregut. És per això que la guerra entre ERC i Junts, amb la CUP com a actor secundari, no ha tingut treva des de l’endemà de l’1-O, farà gairebé cinc anys, i encara menys quan falta poc més d’un any per a les eleccions municipals. Els comicis del 2023 poden ser el desempat tècnic de les eleccions del 14-F, on un sol escó va decantar el poder cap a ERC. Preparem-nos per veure la part més crua de la batalla a mesura que s’acosti la cita a les urnes.

Malauradament, cada vegada sembla més clar que l’aliança entre partits i societat civil per materialitzar l’1-O va ser un petit alto el foc entre dos enemics eterns que malden per aconseguir l’hegemonia d’un minso espai polític que no sortirà de les costures autonòmiques. La gent se’ls va creure i va sortir al carrer cada dia, cada setmana, cada mes, amb llaços grocs, fins que els mateixos partits els van demostrar que una majoria a les urnes del 52% no era suficient per signar la pau definitiva.

Amb russos o sense, la desorientació del moviment independentista és brutal. Es fa molt difícil saber quin projecte polític té ERC i quin abandera JuntsxCat, perquè les guerres entre tots dos i les lluites internes en cada partit impedeixen veure res més enllà de la superficialitat dels inputs diaris als mitjans de comunicació. I la CUP fa temps que ha deixat de ser un factor de pressió clau per als dos grans per passar a ser un actor amb poques ganes d’intervenir en la pel·lícula per no prendre mal.