QUATRE ANYS DE GUERRA

L’inde­pen­den­tisme té una capa­ci­tat sobre­na­tu­ral per auto­des­truir-se i caure en els paranys d’un estat que, mani qui mani, ha tin­gut, té i tindrà com a objec­tiu liqui­dar la dis­sidència sense diàlegs ni mati­sos. Ho fa des de fa més de tres segles. No obs­tant això, no era tan evi­dent supo­sar que la invasió russa d’Ucraïna, que ja ha pro­vo­cat un miler de morts pel cap baix i tres mili­ons de des­plaçats, dona­ria peu a una nova dis­puta fra­tri­cida. En aquest cas, ini­ci­ada pel por­ta­veu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián. El repu­blicà, que no ha des­ta­cat mai per l’elegància en els seus dis­cur­sos ni pel to con­ci­li­a­dor entre inde­pen­den­tis­tes, ha donat per bons i ha fet seus argu­ments de les cla­ve­gue­res de l’Estat con­tra el pre­si­dent a l’exili, com els supo­sats con­tac­tes de l’entorn de Car­les Puig­de­mont amb la Rússia del cri­mi­nal de guerra Vladímir Putin. “Són senyo­rets que es pas­se­ja­ven per Europa reu­nint-se amb la gent equi­vo­cada perquè així, durant una estona, es cre­ien James Bond”, va dir el repu­blicà, que insis­teix que la política inter­na­ci­o­nal de l’inde­pen­den­tisme “ha de ser sem­pre amb democràcies occi­den­tals” i que “de cap manera s’ha de vin­cu­lar al Krem­lin”. Puig­de­mont, amic de Putin.

Més enllà que Rufián fa pre­me­di­ta­da­ment el joc a aques­tes cla­ve­gue­res de l’Estat per des­gas­tar el rival elec­to­ral –una estratègia que amb tota pro­ba­bi­li­tat no coin­ci­deix amb el sen­ti­ment de la gran majo­ria dels votants d’ERC i de la seva militància–, l’epi­sodi ens per­met tor­nar a refle­xi­o­nar sobre si l’aposta ini­cial de l’inde­pen­den­tisme post 1-O del binomi presó exili té sen­tit encara, i si ara que els pre­sos polítics són fora de la presó, l’inde­pen­den­tisme dels des­pat­xos i el del car­rer con­ti­nuen veient l’exili com un dels camins neces­sa­ris per man­te­nir viva la causa i avançar. O si, per con­tra, donen per amor­tit­zats política­ment els exi­li­ats cata­lans. Cal­dria cla­ri­fi­car-ho urgent­ment.

Al marge que ERC desau­to­ritzi o no les parau­les de Rufián, el que és relle­vant és si el par­tit que pre­si­deix la Gene­ra­li­tat creu veri­ta­ble­ment en l’exili, supor­tat majo­ritària­ment pel seu soci Juntsx­Cat, o posa tots els ous al cis­tell d’una fins ara ine­xis­tent taula de diàleg / nego­ci­ació amb Madrid. Jus­ta­ment, aquí rau la raó per la qual ERC i Junts van tri­gar tres mesos a for­mar un govern que les urnes havia recla­mat amb un històric 52%. És pos­si­ble la com­bi­nació de la con­fron­tació política i judi­cial –via exili però també des de Cata­lu­nya– amb una via oberta al diàleg? El car­rer ente­nia que sí, però els des­pat­xos mai no s’ho han cre­gut. És per això que la guerra entre ERC i Junts, amb la CUP com a actor secun­dari, no ha tin­gut treva des de l’endemà de l’1-O, farà gai­rebé cinc anys, i encara menys quan falta poc més d’un any per a les elec­ci­ons muni­ci­pals. Els comi­cis del 2023 poden ser el des­em­pat tècnic de les elec­ci­ons del 14-F, on un sol escó va decan­tar el poder cap a ERC. Pre­pa­rem-nos per veure la part més crua de la bata­lla a mesura que s’acosti la cita a les urnes.

Malau­ra­da­ment, cada vegada sem­bla més clar que l’aliança entre par­tits i soci­e­tat civil per mate­ri­a­lit­zar l’1-O va ser un petit alto el foc entre dos ene­mics eterns que mal­den per acon­se­guir l’hege­mo­nia d’un minso espai polític que no sor­tirà de les cos­tu­res autonòmiques. La gent se’ls va creure i va sor­tir al car­rer cada dia, cada set­mana, cada mes, amb llaços grocs, fins que els matei­xos par­tits els van demos­trar que una majo­ria a les urnes del 52% no era sufi­ci­ent per sig­nar la pau defi­ni­tiva.

Amb rus­sos o sense, la deso­ri­en­tació del movi­ment inde­pen­den­tista és bru­tal. Es fa molt difícil saber quin pro­jecte polític té ERC i quin aban­dera Juntsx­Cat, perquè les guer­res entre tots dos i les llui­tes inter­nes en cada par­tit impe­dei­xen veure res més enllà de la super­fi­ci­a­li­tat dels inputs dia­ris als mit­jans de comu­ni­cació. I la CUP fa temps que ha dei­xat de ser un fac­tor de pressió clau per als dos grans per pas­sar a ser un actor amb poques ganes d’inter­ve­nir en la pel·lícula per no pren­dre mal.