PER LA PORTA DEL DAVANT

Aquesta set­mana, el Par­la­ment s’ha con­ver­tit, una vegada més, en l’esce­nari d’un espec­ta­cle poc edi­fi­cant i fins i tot des­mo­ra­lit­za­dor. Dime­cres, els par­tits inde­pen­den­tis­tes van ser incapaços de fer-se una foto con­junta per un tema espe­ci­al­ment sen­si­ble com la immersió, un dels pun­tals de la cohesió social al nos­tre país. Juntsx­Cat va jus­ti­fi­car l’absència del seu grup perquè ningú els havia con­vo­cat ni s’havia con­sen­suat la ini­ci­a­tiva i no esta­ven dis­po­sats a córrer pel que van des­criure com una urgència del con­se­ller Gonzàlez-Cam­bray en plena vaga, men­tre que des d’ERC es va repli­car que no era veri­tat i que, en un pri­mer moment, els dipu­tats de Juntsx­Cat s’hi havien pre­sen­tat.

El des­propòsit va aca­bar de com­ple­tar-se l’endemà. El pro­blema, en aquest cas, no era una foto, sinó un text. Més con­cre­ta­ment, una modi­fi­cació de la llei de política lingüística per sal­var, supo­sa­da­ment, l’escull de la sentència del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya. D’entrada, el docu­ment acor­dat entre ERC, Juntsx­Cat, el PSC i En Comú Podem, ampli­ava la imatge d’uni­tat política, i aquest és un aspecte posi­tiu. A l’hora de la veri­tat, però, el con­sens s’ha reve­lat extre­ma­da­ment fràgil: no hi va voler par­ti­ci­par la CUP, el van rebut­jar de ple els sin­di­cats i les enti­tats i fins i tot un dels sig­nants, Juntsx­Cat, es va apres­sar a des­mar­car-se’n. Només per aques­tes deser­ci­ons, el pacte perd soli­desa.

No obs­tant això, la ini­ci­a­tiva encara és més pre­o­cu­pant pel seu con­tin­gut, sobre­tot perquè, lluny de donar cer­te­ses, genera un munt d’inter­ro­gants. En el text acor­dat s’intu­ei­xen molts equi­li­bris polítics i molt poca clare­dat semàntica. Un dels eixos de la modi­fi­cació és la major presència del cas­tellà que, a par­tir d’ara, “també és emprat [...] en els ter­mes que fixin els pro­jec­tes lingüístics de cada cen­tre”. També es remarca que els cen­tres podran optar per fer assig­na­tu­res “en cas­tellà” i no només “de cas­tellà”. Un canvi relle­vant. Si a tot això afe­gim la pos­si­bi­li­tat d’adap­tar-se a la casuística de cada cen­tre, sem­bla més aviat que l’objec­tiu no sigui blin­dar el català com a llen­gua vehi­cu­lar, sinó reforçar la presència del cas­tellà. En tot cas, el docu­ment apro­vat no té el con­sens de la comu­ni­tat edu­ca­tiva (un aspecte que comença a ser massa habi­tual) i no ajuda gaire a cla­ri­fi­car un esce­nari ple d’incer­te­ses. Al final, fa la impressió, tal com va dei­xar anar la por­ta­veu d’USTEC-STEs –el prin­ci­pal sin­di­cat de l’ense­nya­ment–, que no s’ha aca­tat la sentència del 25% “per la porta del dar­rere, sinó que s’ha fet per la del davant”.