CAP A ON ANEM?

El 24 de maig farà un any que Pere Aragonès va prendre possessió com a 132è president de la Generalitat de Catalunya. I ho va fer posant de manifest la necessitat de convocar diferents reunions de la taula de diàleg per explorar si era possible teixir vies d’entesa i compromís entre el govern català i l’espanyol. No obstant això, dotze mesos després sembla que som al mateix lloc: no s’ha produït cap avenç significatiu. La taula segueix enrocada, bloquejada, paralitzada, si és que algun dia s’havien posat a treballar amb el convenciment de fer-la funcionar i de treure’n resultats reeixits per a les dues parts.

Realment aquest ha estat un any de certa calma. El president Aragonès intenta esquivar les polèmiques. És poc amant dels jocs d’artifici i de les declaracions controvertides. És discret en el fons i en les formes i així ho ha intentat imprimir durant aquests primers mesos de mandat. Aragonès va arribar a la plaça Sant Jaume tenint clar que volia recuperar el prestigi institucional de la presidència, però sabent, també, que no correria riscos innecessaris. Els problemes sap que no els pot evitar, sobretot perquè encapçala un govern de coalició, i les desavinences entre els socis estan, sempre, a l’ordre del dia. Tot i així, ha sabut anar saltant les onades.

La política, però, t’obliga a assumir riscos. El pragmatisme conreat pels republicans els darrers anys s’ha de compaginar amb decisions valentes, perquè governar significa despatxar les qüestions del dia a dia, enfortir les polítiques públiques determinants d’un govern, garantir que l’engranatge de l’administració funciona i, alhora, projectar propostes polítiques, socials i ideològiques de mitjà i llarg termini. Per això, si la taula no progressa, el president Aragonès haurà de donar explicacions i bastir una proposta alternativa, perquè Junts utilitzarà aquest fracàs com un element de desgast polític i electoral.

Les contradiccions entre les forces independentistes es tornaran a fer evidents d’aquí a poques setmanes amb el procediment judicial de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, tal com va passar amb el diputat Pau Juvillà i que no va acabar provocant cap acte de desobediència. Perquè un partit ha de posar sobre la taula els precedents, el context, els riscos i els rèdits polítics per valorar quina decisió ha de prendre. I ho ha de fer sempre mirant de reüll les altres formacions perquè el marge de benefici d’una proposta sigui prou gran. Això sí, ha d’assumir, inevitablement, un seguit de contradiccions i contrasentits que són inherents al mateix exercici de la política i que ha de saber gestionar amb la màxima habilitat possible.

Tanmateix, el context actual sembla confús i incert. Enguany farà cinc anys de l’1-O i encara arrosseguem les conseqüències polítiques i personals d’un acte de força i determinació com aquell. L’exili i la repressió segueixen planant sobre la vida de moltes famílies i incidint al si dels partits, però també hi ha una ciutadania desconcertada que no acaba d’entendre algunes respostes dels darrers anys perquè senten que la classe política no els ha retornat la dedicació i implicació que van dipositar per fer possible el referèndum. I els representants polítics tampoc saben quin ha de ser el proper pas per seguir avançant en el camí de l’autodeterminació, tenint en compte que a l’altre costat hi ha un estat que no necessita negociar per imposar la força coercitiva, moral i política, i que no reconeix les singularitats de la nació catalana.

L’atzucac és evident, i per això s’esperen accions decisives i propostes concretes si la taula de negociació fracassa. Perquè tothom ha de tenir clar on ens trobem i cap a on es vol anar, encara que això signifiqui acceptar contradiccions i reconèixer els possibles obstacles. La ciutadania que es va organitzar la tardor del 2017 hi segueix sent. Potser està menys mobilitzada, però es manté coherent a unes idees. Necessita, això sí, saber quina és la direcció.