Opinió

Punts de vista

CANVIAR EL MÓN

Llegint el llibre ‘Fusta d’eucaliptus cremada’, d’Ennatu Domingo, he pensat en els nens i nenes d’Ucraïna

Lle­gint el lli­bre Fusta d’euca­lip­tus cre­mada, d’Ennatu Domingo, he anat subrat­llant paràgrafs, i n’hi ha un parell que em fan pen­sar en la situ­ació dels nens i nenes de la guerra d’Ucraïna. Psi­cològica­ment, el preu que hau­ran de pagar les gene­ra­ci­ons que han vist com s’estron­cava la seva vida serà caríssim. L’Ennatu escriu: “M’impres­si­o­nava pen­sar que esco­llir la via vio­lenta per resol­dre aquest o qual­se­vol con­flicte impli­cava des­truir el futur de tants nens i nenes. Quin futur té una soci­e­tat si pri­ves la nova gene­ració d’opor­tu­ni­tats però, sobre­tot, de la família i de la tran­quil·litat que cal els pri­mers anys de la vida? La violència es retro­a­li­menta de la misèria.” És una reflexió que fa l’Ennatu sobre els des­plaçats etíops –molts eren nens– que es refu­gi­a­ven al Sudan durant la guerra que va escla­tar el 2020 al nord del país africà.

El 24 de febrer pas­sat, Rússia va pre­fe­rir la via mili­tar a la diplomàtica, amb el que això repre­senta per a les futu­res gene­ra­ci­ons. Com recorda l’Ennatu, “la violència es retro­a­li­menta de la misèria”. I la misèria humana –la mes­qui­ne­ria, la falta de moral– abraça la violència i des­ferma aques­tes guer­res que creen esce­na­ris devas­ta­dors, de con­seqüències impre­vi­si­bles, ino­bli­da­bles. Ella, amb 7 anys, va ser adop­tada per una família cata­lana però ara, amb 25, ha escrit un lli­bre en què recorda la seva infan­tesa en un entorn rural i fa sen­tir la seva veu. A propòsit dels records de la seva infan­tesa en un petit poblat d’Etiòpia, l’Ennatu reco­neix: “Quan es reme­mo­ren i es des­gas­ten tan­tes vega­des, d’alguna manera es rees­cri­uen. Hi ha molts detalls de la meva infància que pot­ser no sabré mai del cert. Sem­pre em fal­ta­ran capes de pin­tura.” De quin color pin­ta­ran els seus records, la mai­nada ucraïnesa? Com s’ho faran per sobre­viure? Els caldrà rees­criure’s per mati­sar el record del so de les bom­bes, per no obli­dar com era casa seva, el seu poble, el seu país? S’hau­ran de fer sen­tir per recla­mar el seu lloc, com ho ha fet l’Ennatu. Ella, gràcies a la nostàlgia, ha tor­nat als orígens i ho ha entès: “Pots modi­fi­car allò que ens va pri­var d’explo­tar el nos­tre poten­cial.” I para­fra­seja l’escrip­tora nige­ri­ana, Ngozi Adi­ci­hie: “El silenci és un luxe que no ens podem per­me­tre.” Només si se sen­ten totes les veus es pot enten­dre la com­ple­xi­tat del món i can­viar-lo.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.