Punts de vista
CANVIAR EL MÓN
Llegint el llibre Fusta d’eucaliptus cremada, d’Ennatu Domingo, he anat subratllant paràgrafs, i n’hi ha un parell que em fan pensar en la situació dels nens i nenes de la guerra d’Ucraïna. Psicològicament, el preu que hauran de pagar les generacions que han vist com s’estroncava la seva vida serà caríssim. L’Ennatu escriu: “M’impressionava pensar que escollir la via violenta per resoldre aquest o qualsevol conflicte implicava destruir el futur de tants nens i nenes. Quin futur té una societat si prives la nova generació d’oportunitats però, sobretot, de la família i de la tranquil·litat que cal els primers anys de la vida? La violència es retroalimenta de la misèria.” És una reflexió que fa l’Ennatu sobre els desplaçats etíops –molts eren nens– que es refugiaven al Sudan durant la guerra que va esclatar el 2020 al nord del país africà.
El 24 de febrer passat, Rússia va preferir la via militar a la diplomàtica, amb el que això representa per a les futures generacions. Com recorda l’Ennatu, “la violència es retroalimenta de la misèria”. I la misèria humana –la mesquineria, la falta de moral– abraça la violència i desferma aquestes guerres que creen escenaris devastadors, de conseqüències imprevisibles, inoblidables. Ella, amb 7 anys, va ser adoptada per una família catalana però ara, amb 25, ha escrit un llibre en què recorda la seva infantesa en un entorn rural i fa sentir la seva veu. A propòsit dels records de la seva infantesa en un petit poblat d’Etiòpia, l’Ennatu reconeix: “Quan es rememoren i es desgasten tantes vegades, d’alguna manera es reescriuen. Hi ha molts detalls de la meva infància que potser no sabré mai del cert. Sempre em faltaran capes de pintura.” De quin color pintaran els seus records, la mainada ucraïnesa? Com s’ho faran per sobreviure? Els caldrà reescriure’s per matisar el record del so de les bombes, per no oblidar com era casa seva, el seu poble, el seu país? S’hauran de fer sentir per reclamar el seu lloc, com ho ha fet l’Ennatu. Ella, gràcies a la nostàlgia, ha tornat als orígens i ho ha entès: “Pots modificar allò que ens va privar d’explotar el nostre potencial.” I parafraseja l’escriptora nigeriana, Ngozi Adicihie: “El silenci és un luxe que no ens podem permetre.” Només si se senten totes les veus es pot entendre la complexitat del món i canviar-lo.
