La República que bull
jocs d’encenalls
El 16 de juny del 1993, pocs dies abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va adreçar una carta al seu homònim extremeny. Alguns dies abans, Juan Carlos Rodríguez Ibarra havia dit que “Catalunya era rica perquè havia espoliat comunitats com Extremadura” i va advertir que les reivindicacions nacionalistes conduïen a “un camí terriblement perillós”. En l’escrit que va adreçar-li, Pujol remarcava: “No tindria sentit que deixéssim que els enfrontaments persistissin i que les ferides es fessin més grans amb el temps”, i demanava una trobada en secret aprofitant la visita de Rodríguez Ibarra a Barcelona. No sabem si la trobada entre els dos presidents es va acabar produint, però el que és evident és que la tensió no es va apaivagar i que alguns barons socialistes van veure en l’aposta olímpica un desgreuge a Catalunya, malgrat la pluja de diners a l’Expo de Sevilla i els intents per vendre la fita esportiva com un aparador de la marca España.
Han passat els anys, i el debat al voltant de la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern ens retorna als temps de l’autonomisme. Primer de tot, per les esgotadores picabarallles territorials. La candidatura, després de mesos de llargues negociacions, va arribar a un acord sobre quina havia de ser la proposta per repartir les seus de les diverses disciplines, però ara el president d’Aragó reclama un mínim del 50%. Vaja, com l’Estatut del 2006, però en versió olímpica. El conseller d’Esports aragonès, Felipe Faci Lázaro, ha explicat en què consisteix aquest 50% i ha dit: “Estem analitzant si hi ha aquell equilibri que exigíem en referència a seus, esportistes i esdeveniments, tal com volíem [...]. El conjunt de la candidatura inclou les seus implicades, les estacions d’esquí i el nom. Aquí rau la igualtat.” Els governants d’Aragó, com abans feia l’inefable Juan Carlos Rodríguez Ibarra, clamen al cel perquè no volen ser menys que els catalans, conscients que l’anticatalanisme ven més que qualsevol pavelló esportiu o autovia gratuïta. I, si no, com a mínim serveix per tapar les misèries. Enmig de la rebequeria d’Aragó, apareix el ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, i diu que no preveu que Catalunya presenti una candidatura en solitari.
Ja ho veuen, estem ben distrets. I això que només es tracta d’una candidatura i, com a tal, és possible que acabi en un foc d’encenalls, en un no res. Sigui com sigui, com a mínim haurà servit per recordar-nos els vells temps.
