L’EPICENTRE DE LA DESORIENTACIÓ

Saben aquell que diu que ana­ven dos bas­cos pel mig de bosc bus­cant bolets a pri­mera hora del matí? Feia un dia magnífic i tot feia pen­sar que ompli­rien els cis­tells quan, de cop i volta, un s’ajup i con­tent com un gínjol li diu a l’altre: “Guaita, Patxi, mira un Rolex!”, l’agafa i el posa dins del cis­tell. Al cap d’una estona es torna a aju­pir: “Guaita, Patxi, un altre Rolex!” i altra vegada de cap a dins del cis­tell. Van cami­nant i, per ter­cera vegada, un altre Rolex mig ama­gat per terra. “Patxi! Patxi! Guaita! Un Rolex més!” Lla­vors el Patxi se’l mira empre­nyat i li con­testa: “Però, escolta noi, a què hem vin­gut al bosc? A bus­car Rolexs o a bus­car bolets?” Aquest acu­dit inno­cent però amb un rere­fons que ens sug­ge­reix una supo­sada tos­su­de­ria en el caràcter basc, em retorna al pen­sa­ment cada vegada que cons­tato la deso­ri­en­tació dels par­tits polítics que con­for­men l’arc inde­pen­den­tista i l’actual (des)govern del nos­tre pobre i dis­sor­tat país. Els matei­xos que no fa pas tant de temps cri­da­ven que la inde­pendència estava tot just a la can­to­nada del car­rer, que asse­gu­ra­ven que Espa­nya cau­ria pel seu propi pes, ara sem­bla que no saben què fer amb una auto­no­mia que, de tan tova i prima, se’ls desfà entre les mans. Quants llençols hem per­dut per aquest camí de crancs? Els matei­xos que no fa pas tant de temps acu­sa­ven el pre­si­dent Pujol de la seva tàctica de peix al cove, són els que ara ens faran per­dre els pei­xos i el cove. Se’m fa impos­si­ble ima­gi­nar quin serà el pro­per capítol d’aquest fes­ti­val de vol galli­naci en què s’ha con­ver­tit allò que alguns ago­sa­rats en diuen “fer política”, però el sai­net de la can­di­da­tura dels Jocs Olímpics d’hivern i l’adve­ni­ment de la Copa Amèrica a Bar­ce­lona són dos exem­ples de com els diri­gents polítics han entrat al bosc sense tenir prou clar si ana­ven a bus­car bolets o Rolexs. Volien la inde­pendència i ara es bara­llen per uns Jocs que inun­da­ran el pai­satge català d’estan­que­res? No hi ha rumb, no hi ha estratègia, no hi ha brúixola. I en aquest desert neu­ro­nal, qual­se­vol s’hi atre­veix perquè ja se sap que quan l’ene­mic s’equi­voca, no l’has de dis­treure.