EL SÍMPTOMA ORIOL MITJÀ

“Per avançar cal conèixer els disfuncionaments dels funcionaments.” Amb aquest axioma, Simone Veil, la primera presidenta del Parlament Europeu, jueva, que va tenir una llarga dedicació a la cosa pública francesa i europea, i que va passar pels camps de concentració en la seva infantesa –on va perdre la seva família– situa clarament la clau de l’eficiència de d’allò públic.

Aquests dies, el llibre d’Oriol Mitjà, l’epidemiòleg amb cor i talent, i especialment les seves entrevistes en diversos mitjans han estat notícia en relació amb les disfuncions que cal assenyalar. I també el que implica per a un jove dedicat a la recerca i a l’alta especialització en control d’epidèmies confrontar-se cara a cara amb el sistema públic i polític. La seva vulnerabilitat, símptoma d’una gran fortalesa i coratge, ens han fet evident un fet que s’hauria d’integrar més enllà de la seva història personal, i el dolor que li ha causat la impotència. Oriol Mitjà no està malalt, sinó que el sistema, que són persones, l’han posat malalt. Potser ell no ho sap, però compartir amb tots nosaltres la seva crua experiència, cosa que només es pot fer des d’una gran sensibilitat, és un acte de coratge, i a algunes persones ens estimula per seguir treballant.

Oriol Mitjà va fer propostes, es va desviure per orientar el seu sentit de servei i el seu coneixement en un moment límit com va ser l’inici de la pandèmia de la covid. Va poder assistir a reunions amb funcionaris i polítics i va conèixer el sistema de finançament de les recerques per a laboratoris farmacèutics. Com ell diu: “Les farmacèutiques van actuar amb cinisme durant la pandèmia.” Sap tot allò que no se’ns explica, i ha viscut també la passivitat davant de decisions raonades i necessàries. I el més greu és que ell pot fer el càlcul de costos de la inacció, la negligència i el cinisme. I ho pot fer bàsicament perquè ell no té un preu ni unes sigles que el facin callar.

La seva persona no va poder digerir en aquell moment l’impacte de la confrontació vital i emocional amb la cosa pública en les seves més altes instàncies decisòries i enmig dels laberints tecnocràtics i burocràtics que molt sovint creen selves inabastables en la gestió pública. Quan va començar a assenyalar les deficiències del circuit, el van acusar d’il·luminat. I així, el sistema va quasi destrossar un bon científic que ara, per la via de la paraula, que és sense dubte la millor teràpia, torna al sentit de servei.

“No hi ha al món res més tou i més dèbil que l’aigua; tanmateix, no hi ha res com l’aigua per erosionar el que és dur.” Aquest missatge oriental de Lao-Tse, és perfectament assimilable a un home d’aigua com ell. I el seu missatge és un recordatori del risc actual d’un clar declivi de la cosa pública en la gestió eficient. Com a símptoma general hi ha dos factors que fan pensar que emprar el mot declivi és necessari. D’una banda, fa falta una interacció permanent del valor d’eficiència amb allò que es fa –la inversió pública– i els beneficis per l’interès general: la ciutadania. Fa falta una visió estratègica de país i de societat. La gran feblesa del sistema públic és que ha convertit els destinataris en usuaris, que s’han incrementat procediments i tràmits i que s’ha allunyat del sentit bàsic de la gestió fàcil i de la definició de les polítiques públiques. I això fa que molt sovint als polítics de torn els resulti més fàcil no prendre decisions i seguir amb la inèrcia, ja que si es vol una transformació, és segur que els corporativismes, alguns interessos privats i les claus de desgast polític se li giraran en contra. El factor estratègic en la planificació de la contractació i la potencionalitat de dirigir les grans inversions de diner públic cap a les pimes, d’una banda, orienten els diners de la ciutadania a revertir en benefici del mercat econòmic que sosté l’economia productiva i, en segon lloc, fan que el control de despesa, el risc de sobrecostos o de comissions, sigui més fàcil. Els escàndols dels contractes d’emergències són una evidència d’aquest declivi.

Un segon factor és el personal. La bona professionalitat no s’hauria de penalitzar. I és cert que en la dinàmica del dia a dia existeix el risc que aquells professionals que tenen qualitat i vocació hagin de superar una carrera d’obstacles en la seva dedicació quotidiana.

El símptoma Oriol Mitjà, amb el seu permís, és un crit d’alerta per a tothom. L’excés de burocràcia i d’opacitat i la manca de racionalització estan portant a una situació de difícil retorn si no s’aborden reformes d’impacte. I això afecta totes les polítiques públiques, malgrat els honorables esforços de moltes persones individuals en els diversos estaments.

Des d’aquí, a més de mostrar-li agraïment, demano a l’Oriol que no perdi ni un gram de la seva alta sensibilitat. I que, efectivament, s’envolti de boscos florits i vius i no d’aigües estancades. La seva experiència ens interpel·la.