L’AGONIA D’UN MODEL DE PAÍS

La costa catalana representa només un 6,7% del total de la superfície del país i, en canvi, concentra gairebé un 45% de la població. Que hi hagi tanta gent a tocar del mar vol dir que a l’interior estan molt amples, tant que dels 947 municipis catalans n’hi ha 200 que estan en risc de desaparèixer. Aquesta setmana, la televisió pública catalana ha dedicat un monogràfic del TN comarques a explicar el fenomen del despoblament i les conseqüències que se’n deriven. El punt de partida és el moviment Eines pel Repoblament Rural, una iniciativa que aplega més de 500 alcaldes de pobles petits de tots els colors polítics i que reclama que es prenguin decisions polítiques per mirar de frenar aquesta sagnia i garantir la supervivència d’un model de país que, de manera implícita, és també un model de gestió territorial. El fet que un 41% de la pagesia catalana tingui més de 65 anys i que només un 9,5% en tingui menys de 40 posa en evidència que amb el despoblament no només desapareixen nuclis urbans; si hi sumem els efectes del canvi climàtic, les conseqüències que pot tenir l’abandonament de terres a mitjà i llarg termini també poden ser molt greus.

El diagnòstic ja fa temps que està feta i ara, a petició d’aquest moviment d’alcaldes, s’ha anunciat la voluntat d’impulsar un estatut de municipis rurals que tingui en compte la seva indiosincràcia i que permeti aplicar una discriminació positiva que els faci més atractius per poder captar nous veïns. No es pot fer altra cosa que aplaudir qualsevol iniciativa que afavoreixi aquest canvi de tendència i, de fet, tampoc seria just no reconèixer que, de coses –cadascuna des del seu àmbit–, ja se’n van fent: des de portar la fibra a les capitals de comarca fins a reobrir escoles en pobles petits, passant per programes pilot de rehabilitació d’habitatges en nuclis rurals o ajuts per atraure joves al món de la pagesia. El problema –perquè és un problema de present, però sobretot un problema de futur– és que s’intenta curar el malalt a còpia d’aspirines quan el que es necessita amb urgència és un pla de xoc que abordi la complexa situació de manera transversal. No tractar-ho com una prioritat fa que tot siguin cures pal·liatives fins a la darrera agonia.