BARÇA FEMENÍ: REPTES I OPORTUNITATS

El rècord mundial d’assistència a un partit femení de futbol, 91.553 persones, assolit al Camp Nou durant la tornada dels quarts de final de la Champions League entre el Barça i el Madrid, i les cues per comprar entrades per a les semifinals entre les blaugrana i el Wolfsburg són la prova de la creixent popularitat del Barça femení.

El triplet de la temporada passada i la Pilota d’Or a Alèxia Putellas visibilitzen el futbol femení i ofereixen referents a nenes i noies. El risc que hi ha és que es lligui la visibilitat del Barça femení o bé als èxits assolits, de manera que se’n perdi l’interès quan encadenin una mala ratxa, o bé a partits puntuals. Com va assenyalar Laia Coll durant la seva retransmissió a RAC1 del partit dels quarts de la Champions, l’eufòria del rècord d’assistència no ens ha de fer caure en l’autocomplaença. Les xifres d’assistència als partits celebrats a l’estadi habitual de l’equip femení, el Johan Cruyff, seran un indicador més acurat del suport quotidià a les jugadores. La professionalització de la primera divisió la temporada vinent serà un punt d’inflexió en el desenvolupament del futbol femení a l’Estat.

Més enllà del repte de la consolidació i de la garantia del dret de les dones a jugar a futbol en bones condicions, el futbol femení és una oportunitat per separar la pràctica i el gaudi d’aquest esport de la identitat masculina hegemònica. Com vaig recollir fa un parell d’anys a Diacrític, Alice Arnold escrivia a The Telegraph el 2014 que els ambients als partits de futbol femení eren molt més oberts a tota mena de públic que no pas els de futbol masculí. Un any després, Sarah Mirk explicava a Bitch Media que el futbol femení als Estats Units tenia molt d’èxit entre la comunitat LGTBI. Megan Rapinoe, capitana de la selecció estatunidenca i Pilota d’Or 2019, és una referent LGTBI al país.

Als partits de futbol masculí, la presència de grups ultres és un fet normalitzat en alguns estadis. Segons un estudi de Mauro Caselli, Paolo Falco i Gianpiero Mattera al Journal of Labor Economics, els jugadors racialitzats de la primera divisió italiana de futbol van millorar el rendiment als partits a porta tancada jugats durant la pandèmia, fet que assenyala el racisme com un factor que condiciona la feina dels futbolistes. Marta Ramon va denunciar a l’Ara que el Futbol Club Barcelona (tretze dones han format part de la directiva d’ençà del 1899) va organitzar, el mes passat, “un esmorzar molt important amb periodistes en què no hi havia cap convidada”.

Ramon citava també comportaments habituals que pateixen les periodistes esportives: directius de clubs de futbol que fan bromes sobre fel·lacions, caps que esbronquen redactores per no anar prou maquillades, superiors que xiuxiuegen obscenitats a les més joves... També recordava que el Rayo Vallecano, malgrat l’oposició de l’afició que ja va rebutjar el fitxatge d’un jugador nazi per a l’equip masculí, encara no ha destituït Carlos Santiso, entrenador de l’equip femení que fa anys va fer broma amb el fet de violar en grup una noia per mantenir l’esperit (masculí) d’equip.

En el pitjor dels casos, el poder econòmic i mediàtic del futbol masculí pot traslladar al femení les dinàmiques identitàries i els materials de poder que l’han impregnat. En el menys dolent, pot convertir la pràctica, el visionat i la cobertura mediàtica del futbol femení en un espai segur d’excepció. En qualsevol cas, l’existència de formes alternatives de crear comunitat futbolística que no passin per l’estigmatització d’identitats i formes d’estar considerades intruses pot servir d’inspiració i de suport a les aficions del futbol masculí o a les persones que hi treballen, tant als clubs com cobrint-los als mitjans. Poden ser útils, sobretot, per a les aficionades, moltes de les quals tan sols han tingut al seu abast reivindicar-se com a dona que trenca estereotips i se sent bé envoltada d’homes per reclamar el dret a estar en aquells espais. Un mecanisme defensiu que ha dut algunes a sumar-se a les crítiques a les companyes d’afició que lluiten per entorns de futbol masculí més acollidors amb les dones.