PARAULES I FETS

“Hem de ser prou madurs per entendre que els fets han d’acompanyar les paraules. Les paraules soles serveixen per a la literatura, la filosofia o la reflexió, però no per a l’acció política.” La frase anterior, carregada de sentit i de pragmatisme, la va pronunciar Jordi Sànchez durant el discurs de comiat com a dirigent de Junts per Catalunya. La màxima hauria de formar part de qualsevol manual de política, però resulta especialment adequada per al projecte sobiranista. Fa temps que l’independentisme viu en una catarsi permanent, entre l’èpica sovint buida que proposen alguns i el pragmatisme feixuc que practiquen d’altres. El camí que ens queda per recórrer serà llarg i tindrà sempre com a referent l’1 d’octubre del 2017, aquella data que ho va capgirar tot i que ens va deixar diverses lliçons. Per a uns, que calia ser més forts per afrontar un nou embat; per a d’altres, que el referèndum es va guanyar i que només calia fer-lo efectiu. En qualsevol cas, es digui amb la boca petita o a pulmó obert, fa temps que transitem pels camins de l’autonomisme. No pas com en els anys vuitanta, que mai no tornaran, sinó en un nou escenari, amb els jutges marcant l’agenda política i el govern espanyol fent l’orni i deixant la taula de diàleg a les golfes de La Moncloa amb l’excusa de la pandèmia, la guerra o el que s’escaigui. El problema no són només els factors externs. L’independentisme també necessita renovar estratègies, discursos i lideratges, bàsicament, per ampliar el suport popular i fer forat en ciutats, barris i àmbits on no té presència o aquesta és força reduïda.

El camí no serà gens senzill. La darrera enquesta del CEO certifica que el no a la independència creix i s’imposa al sí per quatre punts. Per acabar-ho d’adobar, caldrà bregar amb les desavinences endèmiques al bloc independentista, que fins i tot es manifesten en temes de país com la llengua, unes desavinences que contribueixen a desanimar els convençuts i a frenar els que no ho estan. Altrament, la gestió del dia a dia, amb les dificultats actuals, no sembla un terreny gaire favorable ni per guanyar nous espais de llibertat ni tampoc per aconseguir la complicitat de la gent, sobretot tenint en compte les limitacions competencials i, tot sovint, les deficiències de gestió. Tanmateix, no sembla que hi hagi un altre camí que seguir remant a contracorrent. I per fer-ho i per avançar cap a un horitzó de llibertat, ens caldrà aplicar en tot moment aquella màxima que va llançar Jordi Sànchez durant el seu discurs de comiat: que els fets acompanyin les paraules.