PARAULES I FETS

“Hem de ser prou madurs per enten­dre que els fets han d’acom­pa­nyar les parau­les. Les parau­les soles ser­vei­xen per a la lite­ra­tura, la filo­so­fia o la reflexió, però no per a l’acció política.” La frase ante­rior, car­re­gada de sen­tit i de prag­ma­tisme, la va pro­nun­ciar Jordi Sànchez durant el dis­curs de comiat com a diri­gent de Junts per Cata­lu­nya. La màxima hau­ria de for­mar part de qual­se­vol manual de política, però resulta espe­ci­al­ment ade­quada per al pro­jecte sobi­ra­nista. Fa temps que l’inde­pen­den­tisme viu en una catarsi per­ma­nent, entre l’èpica sovint buida que pro­po­sen alguns i el prag­ma­tisme fei­xuc que prac­ti­quen d’altres. El camí que ens queda per recórrer serà llarg i tindrà sem­pre com a refe­rent l’1 d’octu­bre del 2017, aque­lla data que ho va cap­gi­rar tot i que ens va dei­xar diver­ses lliçons. Per a uns, que calia ser més forts per afron­tar un nou embat; per a d’altres, que el referèndum es va gua­nyar i que només calia fer-lo efec­tiu. En qual­se­vol cas, es digui amb la boca petita o a pulmó obert, fa temps que tran­si­tem pels camins de l’auto­no­misme. No pas com en els anys vui­tanta, que mai no tor­na­ran, sinó en un nou esce­nari, amb els jut­ges mar­cant l’agenda política i el govern espa­nyol fent l’orni i dei­xant la taula de diàleg a les gol­fes de La Mon­cloa amb l’excusa de la pandèmia, la guerra o el que s’escai­gui. El pro­blema no són només els fac­tors externs. L’inde­pen­den­tisme també neces­sita reno­var estratègies, dis­cur­sos i lide­rat­ges, bàsica­ment, per ampliar el suport popu­lar i fer forat en ciu­tats, bar­ris i àmbits on no té presència o aquesta és força reduïda.

El camí no serà gens sen­zill. La dar­rera enquesta del CEO cer­ti­fica que el no a la inde­pendència creix i s’imposa al sí per qua­tre punts. Per aca­bar-ho d’ado­bar, caldrà bre­gar amb les des­a­vi­nen­ces endèmiques al bloc inde­pen­den­tista, que fins i tot es mani­fes­ten en temes de país com la llen­gua, unes des­a­vi­nen­ces que con­tri­bu­ei­xen a desa­ni­mar els con­vençuts i a fre­nar els que no ho estan. Altra­ment, la gestió del dia a dia, amb les difi­cul­tats actu­als, no sem­bla un ter­reny gaire favo­ra­ble ni per gua­nyar nous espais de lli­ber­tat ni tam­poc per acon­se­guir la com­pli­ci­tat de la gent, sobre­tot tenint en compte les limi­ta­ci­ons com­pe­ten­ci­als i, tot sovint, les deficiències de gestió. Tan­ma­teix, no sem­bla que hi hagi un altre camí que seguir remant a con­tra­cor­rent. I per fer-ho i per avançar cap a un horitzó de lli­ber­tat, ens caldrà apli­car en tot moment aque­lla màxima que va llançar Jordi Sànchez durant el seu dis­curs de comiat: que els fets acom­pa­nyin les parau­les.